100fcn-logo
Moment #100FCN 1: Els orígens de la natació catalana i la Fundació del Club Natació Barcelona

La primera activitat “oficial” que figura a la nostra història és la “Copa Solé”. A l’estiu de 1907, Manuel Solé, l’entusiasta professor de cultura física i propietari del Gimnasio Solé, va crear una Copa de Natació per a ser disputada tres anys consecutius. La prova va esdevenir el “I Campionat d’Espanya de Natació”.

Fixada per al 27 d’agost, es va ajornar a causa del mal temps. Finalment, es va celebrar el 15 de setembre de 1907.

La prova va tenir lloc davant dels Molls d’Espanya i Muralla, entre les Golondrines i unes boies. A terra, més de dues mil persones esperaven la sortida de la primera competició oficial de natació.

5 minuts abans de l’inici de la competició, va començar a ploure d’una manera horrible, dispersant a la majoria del públic que va quedar reduït a unes 500 persones. Al veure que la pluja no remetia, es va donar la sortida dels 1.500 metres, 15 minuts després de l’hora prevista.

Els guanyadors van ser els alemanys Edwald Poeschke, en 60 metres, i Adolfo von den Heyden, en 1.500m. Però el títol de Campió d’Espanya el va aconseguir Leopoldo Lafuente que va arribar 3r en ambdues proves, per davant de Bernat Picornell.

L’èxit obtingut per la “Copa Solé” va animar als seus organitzadors a plantejar la creació d’un Club de Natació. El 10 de novembre de 1907, en una reunió celebrada al “Gimnasio Solé”, es va aprovar per unanimitat el projecte de reglament que havien presentat Manuel Solé, Josep Mª Vergés i Bernat Picornell, i va sorgir el primer Consell Directiu del Club Natació Barcelona, composat per:

  • President: Bernat Picornell
  • Vicepresident: Manuel Solé
  • Secretari: Josep Mª Vergés
  • Vicesecretari: Miquel Useros
  • Tresorer: Carles Balaguer
  • Comptador: Juli Marial
  • Vocal metge assessor: Pere Cercós

La primera seu esportiva del CNB va ser als Banys Orientals, establiment públic ubicat a la Barceloneta. Aquest espai va ser cedit als 20 socis fundadors del Club a canvi d’una quota de dues pessetes.

Moment #100FCN 2: S’instaura la Copa Nadal

 

La Copa Nadal va néixer amb el nom de “Campionat d’Hivern”. Va ser la primera organització del “nounat” Club Natació Barcelona.

La prova es va celebrar el 19 de gener de 1908. Va ser tot un èxit de públic. Va tenir lloc a la platja de la Barceloneta, davant dels Banys Orientals, on estava ubicat el Club Natació Barcelona.

Va resultar guanyador Edwald Poeschke, nedador alemany del Club organitzador, que va nedar els 200m amb un temps de 3 minuts i 17 segons. El van seguir Bernat Picornell i Leopoldo Lafuente, 2n i 3r respectivament.

Degut als continus ajornaments de la competició, a causa del temporal, la 2a edició es va celebrar a l’interior del Port. Gastor Giraud, Enric Claret i Pere Picornell van ser els 3 primers classificats.

A partir de 1914, quan el CN ​​Barcelona es va traslladar al Moll Nou, va passar a disputar-se a la dàrsena de la Indústria, davant de les instal·lacions del Club.

El primer vencedor local va ser Joaquin Cuadrada, l’any 1911. També va guanyar les edicions de 1912, 1913, 1918 i 1919.

La primera edició amb participació femenina va tenir lloc el 1928, resultant vencedora Maria Lluïsa Vigo, amb un crono de 3 minuts 27 segons.

Dani Serra és el participant que més vegades ha guanyat la prova (10 edicions) i Carme Soriano en categoria femenina (6 edicions). El rècord de la Copa Nadal el tenen Carles Ventosa (1:51.05) i Bárbara Bernús (2:03.89).

Moment #100FCN 3: Es juga el primer partit de Waterpolo

A la platja de la Barceloneta, davant dels “Banys Orientals”, seu del recent constituït Club Natació Barcelona, es va jugar el primer partit de waterpolo a Espanya. Va ser el 12 de juliol de 1908.

Bernat Picornell va formar els equips:
Blaus: Edwald Poeschke, Charles Wallace, Enric Galofré, Pere Picornell, Detlev Rabe, Hugo Moller i Frederic Baerstchi.
Blancs: Adolfo von den Heyden, Manuel Fernández, Carles Granicher, Edward Miles, Frederic Rauret, Robert Miller i Ricard Luján.

El propi Bernat Picornell va dirigir el partit, convertint-se en el primer àrbitre de waterpolo espanyol.

Des d’aquell dia, tots els diumenges i festius, després de les habituals curses de natació, es disputava un partit de waterpolo.

Buscant adversaris dels qui aprendre, aquells pioners van jugar contra els tripulants de vaixells de guerra anglesos amarrats al Port de Barcelona, com el “Bacchante” o el “Russell”.

El 24 de setembre de 1910, el CNB es va enfrontar amb l’equip francès Foot-ball Velo Club de Niça, capitanejat per Paul Vasseur. L’equip del CNB estava format per: Adolfo von den Heyden, Pere Picornell, Manuel Fernández, Carles Granicher, Gaston Giraud, Lluís Lliboutry i Néstor Luján. El resultat, 0-4 a favor de l’equip francès.

El waterpolo es va posar de moda. Va augmentar tant el número de practicants que va ser necessari establir 3 categories i organitzar el “Concurs Espanyol de Waterpolo”, gènesi del que més tard seria el “Campionat d’Espanya”.

El CN Barcelona i el CN Athlètic van jugar el 1r partit entre Clubs el 21 de juny de 1914, en un racó del Port de Barcelona. La prova va ser positiva, però els athlètics van decidir no jugar encara el Campionat d’Espanya. Només els equips del CNB hi van prendre part. L’equip “blau” va guanyar per 6-2 a l’equip groc. El 18 d’octubre de 1914 es van proclamar campions: Amat, Pomés, Mira, Pere Picornell, Wagner, Berdemás i Domingo, formant part d’aquest equip “blau”.

Moment #100FCN 4: Les pioneres de la natació catalana femenina

El 15 d’agost de 1911, amb motiu de la Travessa nedant Barcelona-Badalona, quatre noies van participar en una prova de 100 metres, organitzada pel CN Barcelona: Mercè Ribalta, Rosita Bulbena, Clementina Ribalta i Margarida Ramoneda (una nena de 6 anys). La mateixa experiència es repetiria l’any següent.

I finalment, el 24 de desembre de 1912, 19 dones, entre les quals hi havia franceses, angleses i alemanyes, van fundar el Fèmina Natació Club. Les germanes Ribalta, Mercè i Clementina, van tenir un paper destacat en la creació del Club. Clementina va ser la 1a Presidenta i Mercè, una nedadora destacada. La seu del Club, els Banys de Sant Sebastià, propietat de la família Ribalta.

Entre 1912 i 1916, les associades del Club solien trobar-se exclusivament per a preparar les competicions anuals que s’organitzaven a finals del mes d’agost.

La 1a Copa Fèmina es va celebrar el 31 d’agost de 1913. Mercè Ribalta va guanyar els 100m, la Sra. Ruggerberg, els 400m, i Consol Morgan, els 75m, prova reservada per a nenes.

El 1914, Eva Illing de Morral va esdevenir la 2a Presidenta. 1 any més tard, la Presidència va tornar a a mans de Clementina Ribalta. Si Clementina regentava el Club, la seva germana anava sumant títols a la Copa Fèmina, que es repetia cada any.

A partir de la finalització de l’estiu de 1918, no s’ha trobat més informació del Club en premsa escrita.

La constitució d’aquest petit i elitista club femení de natació a la Barcelona de 1912 es deu, no tant a un canvi de rumb en l’actitud de les dones esportistes, que a Catalunya arribaria alguns anys més tard, sinó a que, donades les grans dificultats que tenien les dones per a practicar el seu esport preferit en els clubs masculins, van haver d’organitzar-se.

Moment #100FCN 5: Fundació del Club Natació Athlètic

El mes de maig de 1913, una colla d’amics, amants de l’esport i del mar, va fundar el Club Natació Athlètic.

La 1a Junta Directiva estava formada per:
– President: Esteve Candell
– Vicepresident: Eduard Almenar
– Secretari: Emili Salas
– Vicesecretari: Roc Grañó
– Tresorer: Salvador Salas
– Comptador: Enric Masses
– Cap de Material: Lluís Torrents
– Vocals: Ramon Candell i Enric Purcalla

També es va implicar en les tasques directives Ernest Masses, que va resultar ser l’autèntic animador del Club pel seu caràcter obert i alegre.

La nova associació va emprendre tot tipus d’activitats en pro del foment de la natació, colze a colze amb el CN Barcelona, que es va mostrra content de tenir un rival amb el que competir.

El CNA va participar a la Copa Solé de 1914. El 12 de juliol va prendre part en un triangular de waterpolo amb el CN Barcelona i l’Herculis de Mònaco. El 16 de maig, Emili Rodríguez va nedar els 100m lliures en 1’19”, temps que es va considerar rècord, però que mai va ser homologat, per haver estat obtingut al mar. El 25 de juliol, Enric Gil i Santiago Maria Arnau van portar a terme el projecte de creuar nedant el Port de Barcelona.

Els “athlètics” lluïen un escut provisional a l’espera que Emili Salas dissenyés el definitiu. El nou logotip, amb l’emblemàtic cavallet de mar, es va estrenar el 22 d’agost de 1915 al Festival de Sabadell.

L’any 1916, després d’una sèrie d’incidents, Esteve Candell va haver de deixar el Club i es va produir el primer relleu a la Presidència, que va passar a ocupar Enric Martínez, amb el recolzament de Gerard Collardín, soci d’origen austríac que dominava diferents idiomes i tenia un cert esperit de mecenes. Van decidir obrir el Club a altres activitats per ampliar el nombre de socis. Va crear la secció d’atletisme i van posar en marxa la Challenge Arnau. També van entrar en el món de la boxa, sense descuidar les activitats de natació.

L’any 1917, per seguir les pautes que marcava l’actualitat, l’Athlètic va haver d’abocar-se en l’especialitat de waterpolo, cosa que va fer tot presentant 3 equips als Campionats d’Espanya. El mes de desembre, Gerard Collardín va ser escollit President. Ho fou fins al 1921, en ser elegit Secretari General de la FENA (Federación Española de Natación Amateur).

Moment #100FCN 6: Fundació del Club Natació Sabadell

Els orígens del CN Sabadell es remunten al primer festival de natació organitzat per la secció d’esports del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), el 22 d’agost de 1915 a la bassa de Ca la Paula, al Molí de les Tres Creus.

A l’acte hi participaren nedadors del Club Natació Barcelona i del Club Natació Athlètic. En el programa d’actes es van exhibir algunes proves de natació, de salts i es va disputar un partit de waterpolo entre el CN Barcelona i el CN Athlètic.

L’èxit del festival va portar als organitzadors a plantejar-se la possibilitat de constituir un club de natació a la ciutat. Aquest grup impulsor estava format per una vintena de joves, la majoria del CADCI, dirigits per Joan Valls. Valls s’havia iniciat esportivament l’any 1913, quan va començar a freqüentar les instal·lacions del CN Athlètic i va establir una forta amistat amb el directiu Emili Salas.

El desembre de 1915 es va formar un junta interina i es van inscriure els primers socis. El 17 de gener de 1916 es va organitzar el segon festival a la bassa de Ca la Paula, concebut com la presentació del Club Natació Sabadell, amb l’assistència d’esportistes del CN Athlètic.

El febrer de 1916 es va fundar el CN Sabadell, encara que els seus estatuts no foren aprovats fins al 25 de juny. El primer President fou Pere Mestre.

Les diferents instal·lacions que el CN Sabadell utilitzava no donaven satisfacció als socis. Es va buscar un lloc on emplaçar una nova instal·lació i es va triar el Vapor Codina, al carrer Lacy. El 23 de juny de 1918 s’inaugurava. Era una fita històrica, suposava la primera piscina de l’Estat espanyol (25×12 metres) vàlida per homologar rècords i practicar el waterpolo en bones condicions.

Moment #100FCN 7: Els primers Campionats de Catalunya de Natació

El Club Natació Athlètic va organitzar els 3 primers Campionats de Catalunya de la història de la natació catalana.

La 1a edició va tenir lloc el 29 de setembre de 1918 al Varadero del Port de Barcelona, espai habitual dels festivals natatoris.

Ramon Bulbena, del CN Athlètic, va guanyar els 60 metres i Joaquim Cuadrada, del CN Barcelona, els 500m.

En les 2 edicions posteriors, 1919 i 1920, la prova de velocitat se la va endur Josep Manifold, de l’Athlètic, i la de resistència, el mateix Joaquim Cuadrada.

A partir de 1921, creada la Federació Catalana de Natació, va ser aquesta qui va prendre la responsabilitat d’organitzar-los, portant-los arreu de Catalunya per a promocionar la natació.

Lleida, que disposava d’una piscina adient i d’un club, va organitzar els Campionats de 1921. De 2 proves es va passar a 9, més la competició de salts de trampolí i palanca. En estil lliure es van disputar les proves de 100, 400 i 1.500m, en braça, els 200 i 400m, en “espatlla”, els 100m. També dos relleus, el 5x50m i el 4x200m, i els 2000m de mar lliure.

L’any 1922, l’organització va anar a càrrec del Club Natació Barcelona, el 1923, del Club Natació Guíxols, el 1924, una altra vegada a càrrec del Centre d’Esports Lleida, i el 1925, del Club Nàutic Tarragona.

Jaume Cruells, Josep Maria Puig, Josep Pinillo, Ricard Arruga, Joan Costa, Alfons Tusell, Salvador Laguia, Josep Francesc, Ramon Artigas, i els saltadors Santiago Ulió, Antoni Tort i Joan Bonemain, són alguns dels protagonistes d’aquest període.

Moment #100FCN 8: Fundació de la Federació Espanyola de Natació

El Club Natació Barcelona considerava que tenia nedadors i waterpolistes amb el nivell suficient per a participar dignament en els Jocs Olímpics d’Anvers. Per a prendre part en la competició, s’havia d’afiliar a la Federació Internacional, cosa que la seva condició de club no ho permetia. Calia constituir-se com a federació.

Els cenebistes van mobilitzar als clubs afins, és a dir, el CN Athlètic i el CN Sabadell, i van aconseguir que el 19 d’abril de 1920 es constituís la FENA (Federación Española de Natación Amateur). Més tard, es van adherir a aquesta fundació els clubs Náutico, d’Alacant, i el Deportivo Fortuna, de Sant Sebastià.

Es va acordar que estaria constituïda per Clubs i regida per un Comitè Directiu. El primer Consell Directiu va estar composat per:

  • President: CN Barcelona, representat per Jaume Mestres i Fossas.
  • Secretari: CN Athlètic, representat per Emili Salas i Sallarés.
  • Tresorer: CN Sabadell, representat per Jacint Martí i Moragas.
  • Secretari FINA: CN Athlètic, representat per Gerardo Colladín.

Catalunya va presidir la Federació Espanyola fins al 1968, any en el que Bernat Picornell va deixar el càrrec per imperatiu reglamentari (tenir més de 70 anys).

Moment #100FCN 9: Primera participació Olímpica a Anvers 1920

El dia 8 d’agost de 1920, la Selecció va sortir cap a Anvers. Estava composada per 11 waterpolistes (8 titulars i 3 reserves), 1 saltador i 2 nedadors.

L’Estadi Nàutic d’Anvers, de 100 metres de llargada, es va construir habilitant un dels fossars de les fortificacions de la ciutat.

Joaquim Cuadrada va nedar les eliminatòries dels 1.500m lliure. L’altre nedador es va retirar.

El saltador no es va atrevir a saltar des de la palanca de 10 metres. Mai abans ho havia fet des d’una plataforma tan alta.

L’equip de waterpolo estava format per: Lluís Gibert, Manuel Armangué, Ramon Berdemás, Jaume Fontanet, Francesc Gibert, Alfons Tusell, Antoni Vila Coro i Enric Granados. Entrenador: Albert Berglund.

Van empatar a 1 gol amb Itàlia en el temps reglamentari. A la pròrroga, Espanya va marcar el gol de la victòria. Per part dels italians només es va tirar el porter. Els jugadors de camp van renunciar a jugar més estona perquè l’aigua estava molt freda, per sota de 12 graus. En els següents partits, es va perdre contra els britànics (0-9) i contra Estats Units (0-5).

Enric Granados Gal (fill del famós compositor Enric Granados i Campiña) era el capità de l’equip. Durant la seva estada a Anvers, Granados va compartir entrenaments amb el hawaià Duke Kahanamoku, campió olímpic i recordman mundial. Duke utilitzava una tècnica de natació fins llavors desconeguda a Espanya, el crol. Al nostre país, per aquelles dates, es nedava amb l’estil doble over.

Granados, després de comprovar l’eficàcia de l’estil hawaià, li va demanar consell a Duke per aprendre aquesta tècnica revolucionària. Duke i el seu compatriota, Pua Keaola, també li van explicar la tècnica del crol d’esquena.

Al tornar de Bèlgica, Granados va aplicar al Club Natació Barcelona la tècnica i els sistemes d’entrenament que li havien ensenyat els americans.

Moment #100FCN 10: Fundació de la Federació Catalana de Natació

Els resultats obtinguts al Jocs Olímpics d’Anvers l’any 1920 van demostrar que érem manifestament inferiors als nostres contrincants. Calia una profunda reflexió i introduir canvis. Es necessitaven piscines d’aigua temperada per entrenar regularment tot l’any i evolucionar els mètodes de preparació.

També calia desenvolupar la natació arreu de Catalunya. Això exigia els esforços de tothom i, conseqüentment, l’existència d’una Federació de Clubs que els coordinés. Amb aquest objectiu es va constituir la Federació Catalana de Natació.

La Federació es va fundar el 25 de febrer de 1921 al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria de Barcelona, el CADCI, de la mà del Club Natació Barcelona, el Club Natació Athlètic i el Club Natació Sabadell, que eren els clubs que lideraven la natació i van prendre la iniciativa. També van comptar amb l’adhesió dels altres clubs que practicaven el nostre esport: el Club Natació Mataró, el Club Natació Pop de Badalona, el Camp d’Esports de Lleida, el Club XX, l’Ateneu Enciclopèdic Popular i el Club de Mar.

Disset Presidents han dirigit la nostra Institució.

El Sr. Jaume Mestres va ser el primer President de la Federació Catalana de Natació.
Va formar part de la junta directiva del CNB, del qual va ser vicepresident el 1920, i representant del Club en els actes fundacionals de la Federació Espanyola, que va arribar a presidir, des de l’abril del 1920 fins al gener del 1921.
Va ser un dels impulsors de la candidatura olímpica de Barcelona als Jocs Olímpics de 1924, que finalment el Comitè Olímpic Internacional va concedir a París.
Pioner de l’arquitectura esportiva a Catalunya, va impulsar i dissenyar la construcció de la primera piscina coberta de l’estat espanyol, la piscina de l’Escullera del Club Natació Barcelona.
El Sr. Jaume Mestres va dirigir la Federació Catalana fins al setembre de 1922.

Des de l’any 2008, el Sr. Enric Bertrán és l’actual President de la FCN.

La 1a seu fou el propi CNB, situat als Banys de Sant Sebastià de la platja de la Barceloneta. L’última, des de 1987, al carrer Diputació 237. Els 9 clubs que van constituir la Federació, s’han convertit en 128, amb gairebé 17.000 llicències i multitud d’èxits esportius, tant nacionals com internacionals.

Moment #100FCN 12: Primera piscina coberta de l’Estat espanyol

La gran lliçó d’Anvers 1920 fou que, sense piscina coberta, millor amb l’aigua temperada, no era possible el progrés.

En arribar dels Jocs, els responsables del CN Barcelona, amb Bernat Picornell al capdavant, van començar a treballar per aconseguir aquesta indispensable instal·lació el més aviat possible.

A proposta de l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas, la Junta del CNB va convocar als socis a una assemblea informativa al CADCI. Volia explicar-los el projecte de la piscina coberta que es pretenia realitzar.

El 17 d’abril de 1921, en un acte solemne, es va posar la primera pedra a l’Escullera de Llevant.

La construcció del cubell va durar uns 7 mesos. El desembre de 1921 es va omplir la piscina.

El 21 de maig de 1922, amb la piscina encara al descobert, es va celebrar un torneig de waterpolo al que van ser convidats tots els clubs catalans que practicaven aquest esport: el CN Athlètic, el CN Sabadell, el CN Marató i el CN Arenys. Aquesta competició es va batejar amb el nom de “Trofeu Joan Barba”, en memòria d’un dels jugadors més emblemàtics de l’època.

Es va inaugurar la 1a fase de la piscina amb un Trofeu Internacional de Natació. També es va jugar un partit de waterpolo contra el Brussels Swimming Club. El CNB es va imposar 3 a 0.

Tot seguit es van aixecar les parets i les arcades.

El 22 de juliol de 1923 es va celebrar un partit internacional contra l’equip hongarès del Ferenczvarosi de Budapest, amb jugadors que van enlluernar als aficionats.

I, finalment, es va col·locar el sostre i es va instal·lar la calefacció.

La piscina coberta amb aigua temperada es va inaugurar el 23 de març de 1924. Cal assenyalar, com a curiositat, que l’aigua utilitzada era la del mar.

El dia 25 de març de 1924 es va jugar el primer partit de waterpolo amb la piscina coberta i aigua temperada.

Moment #100FCN 13: Debut Olímpic dels saltadors catalans

El debut olímpic dels saltadors catalans es va produir el 14 de juliol de 1924. Antoni Tort, del CN Barcelona, i l’infantil Santiago Ulió, del CN Athlètic, van participar als Jocs Olímpics de París. Santiago Ulió, amb 14 anys, va ser el benjamí de tots els participants.

Van disputar dues proves del programa de salts, el salt de palanca de 10 metres i la palanca alta, i van caure eliminats en sèries.

Santiago Ulió va ser campió de Catalunya (1922) i d’Espanya (1924) de trampolí. Per la seva banda, Antoni Tort va ser campió de Catalunya de trampolí (1924), de palanca (1922, 1924, 1925) i de salts variats (1926), així com d’Espanya de salts de palanca (1923).

Els salts foren introduïts a Catalunya per Bernat Picornell, que n’havia après la tècnica durant els seus anys de vida a Marsella. El 1910, el Club Natació Barcelona va instal·lar el seu primer trampolí a la platja de la Barceloneta i, el 1911, va organitzar per primera vegada una prova de salts al Campionat d’Espanya de natació. Un dels problemes recurrents, any darrere any, era que els temporals trencaven la palanca. Els salts es van haver de traslladar a l’interior del Port de Barcelona.

Els guanyadors de les primeres edicions pertanyien al CNB. Així, van ser campions d’Espanya Enric Galofré, Camil Balat, Enric Quintana i Antoni Vila-Coro, tots en l’especialitat de palanca. Vila-Coro va ser el guanyador de la prova de salt de palanca al Campionat de Catalunya de 1921 a Lleida.

El 1921 es va incloure la prova de trampolí de 3 metres als Campionats d’Espanya. Isidre Fernández, saltador del CN Atlètic, va ser el vencedor.

El 1923, el CN Barcelona va construir una torre de salts a la seva piscina, fet que va permetre millorar la preparació dels saltadors.

A finals dels anys 20 i principis dels 30 van destacar Josep Bonnemain, del CN Athlètic, amb 2 títols de Campió d’Espanya, i, sobretot, el cenebista Estanislau Artal, amb 7 títols de Campió d’Espanya i 7 de Catalunya.

Mercè Homdedeu va guanyar les dues primeres edicions del Campionat d’Espanya de salt de trampolí (1934 i 1935).

Després de la Guerra Civil, va sobresortir Joan Ricart, amb 11 títols de Campió d’Espanya.

El 1951 va tenir lloc la primera edició del Campionat d’Espanya de palanca femení. Les primeres dominadores van ser les catalanes Montserrat Mechó, Paquita Clos, Renata Muller i Margarita Dittman. En aquesta època també va destacar Xavier Rotllant i Joaquim Francès i, sobretot, Jaume Muntán, amb 8 títols, des de 1955 a 1959.

Posteriorment, va destacar Isabel Piñón, acompanyada de saltadors com Xavier Oliver i Margarita Meya.

L’hegemonia dels saltadors catalans en l’àmbit estatal es va acabar a partir de la dècada dels 70.

Moment #100FCN 14: El 1r Campionat de Catalunya femení

A l’Assemblea del CN Barcelona de 1924, es va tractar un tema pendent des de feia molt de temps: si calia obrir el Club a les dones i donar-li així el caràcter mixt.

L’influent Emili Solé Brufau havia realitzat feina silenciosa a favor de crear un estat d’opinió favorable. De fet, havia estat pioner en aquella lluita des de 1911.

Tan aviat com es va crear la Secció Femenina, Solé en va ser el protector i l’any següent ja va ser inscrita en el Campionat de Catalunya.

El 1r Campionat de Catalunya femení es va celebrar el 25 de juliol de 1925, en una piscina construïda dins del Port de Tarragona, com a complement dels Campionats masculins.

Només es va disputar 1 prova, els 100m lliures. L’alemanya Elsa Paschke, del CNB, va guanyar la prova, però no se li va concedir el títol a causa de la seva condició d’estrangera i li va ser adjudicat a Pilar Garcia.

El 1925 es trencaven motlles i, a partir d’aquest moment, la natació femenina va començar a anar amunt. Els noms de Maria Aumacellas, Lucrecia Muñoz, Maria Lluïsa Vigo, Mercè Bassols i Josefina Torrents van despuntar en el període 1925-1930.

A partir de 1930, van destacar les germanes Soriano. El 19 de març de 1930, amb només 12 anys, Carme Soriano va millorar el rècord d’Espanya dels 200m braça. Durant la seva vida activa, Carme va aconseguir 31 rècords d’Espanya en diferents estils i especialitats. La seva germana Enriqueta, 25, en proves de fons i braça. Ambdues van marcar una època gloriosa de la natació femenina catalana.

El Club “Femení i d’Esports” va sorgir a finals dels anys 20 amb la pretensió d’ocupar la parcel·la femenina de l’esport barceloní. Raimunda Laurent va vèncer en 4 Travessies del Port (1931-33-34-35), però en el terreny dels Campionats de Catalunya i d’Espanya, el CNB no li va cedir el més mínim terreny.

L’any 1934 es va sumar el CN Athlètic. Es va aprovar el reglament que formalitzava la constitució de la secció femenina i va acabar l’any amb una vuitantena d’associades. Mary Bernet va assumir tot el protagonisme de la secció i de les proves d’esquena als Campionats de Catalunya i d’Espanya.

Moment #100FCN 15: La Travessia al Port de Barcelona

El 24 de setembre de 1926, el Club Natació Athlètic va organitzar la I Travessia al Port de Barcelona.

Ramon Artigas Rigual (CN Athlètic), guanyador de la primera edició i de cinc més, de 1928 a 1932, i Vicenç Olmos Ayza (CN Barceloneta), guanyador de les edicions de 1933, 1936 i 1939, van portar la prova a les primeres pàgines dels diaris de tota Espanya.

Maria Martínez (Independent) i Maria Aumacellas (CN Barcelona) van ser les primeres vencedores en categoria femenina, en la 3a i 4a edició respectivament.

92 edicions s’han celebrat fins l’any 2019. La longitud de la prova ha anat variant segons la seva ubicació i categoria. Fins l’any 2001, la Travessia gran tenia una longitud aproximada de 3.800 metres.

El 1954 es va crear el Campionat Infantil de Fons, el 1983, la Travessia per a Discapacitats, el 2000, la cursa Màsters, el 2001, la Travessia menors i el 2019, la prova benjamina.

El 2017, la 90a edició de la Travessia nedant al Port de Barcelona es va convertir en una etapa de la Copa d’Europa d’Aigües Obertes, a més de formar part de la Copa d’Espanya. També ho va ser el 2018 i 2019.

La Travessia al Port de Barcelona és una de les proves d’Aigües Obertes més populars del calendari. Així doncs, podem veure en el seu palmarès els noms dels més il·lustres fondistes.

Moment #100FCN 16: Inauguració de la Piscina Municipal de Montjuïc

Inaugurada el 10 d’agost de 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, va ser la primera piscina de dimensions olímpiques que es va construir a l’Estat espanyol.

La persona que més va lluitar per aconseguir-la fou Francesc de Sales Gibert, tant des de la Presidència de la Federació Catalana com des de les tribunes de premsa, on va desenvolupar una gran campanya, convençut de saber el que convenia a la nostra natació.

Després de la seva participació als Jocs Olímpics d’Anvers 1920, Paco Gibert va arribar amb la convicció que per progressar calien instal·lacions adequades i fer obligatòria la natació entre els nens. L’any 1924, va aconseguir que el CN Barcelona creés una secció infantil, la primera d’Espanya.

La inauguració oficial de la Piscina Municipal de Montjuïc va coincidir amb la celebració dels Campionats de Catalunya de natació i salts. El primer partit internacional va ser un doble Espanya-Hongria de waterpolo.

Els primers anys, la Piscina va acollir diversos clubs de la ciutat que no disposaven de piscina pròpia.

Durant el període 1929-62, va ser seu permanent dels Campionats de Catalunya i escenari d’onze Campionats absoluts d’Espanya.

A part de la seva projecció nacional i internacional, la Piscina Municipal de Montjuïc va ser forja, des de 1948, dels primers cursets d’ensenyament escolar, dels que van sortir beneficiats desenes de milers de nens i nenes.

El 1955, després de ser reformada, va ser la seu dels II Jocs del Mediterrani.

El 1990 va ser remodelada de nou per acollir les competicions de salts i la fase preliminar del torneig de waterpolo dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, i va passar a tenir 2 piscines: una de 33×25 metres, per a waterpolo, i una altra de 25×25×5 metres, amb torre, per a salts, i una capacitat de 4.100 espectadors permanents.

La realització dels salts des de la Piscina Municipal de Montjuïc va ser probablement l’impacte visual més important dels Jocs, per la seva plàstica, espectacularitat i les atractives vistes de la ciutat de Barcelona.

 

Moment #100FCN 17: Neix la Travessia de l’Estany de Banyoles

L’estiu de 1944, un soci del GEiEG i nedador de llargues distàncies, de nom Felip “Pipe” Sánchez Babot, va tenir la idea d’organitzar una prova de resistència de natació a l’Estany de Banyoles. Va rebre el suport de l’Ajuntament de la ciutat i, el 17 de setembre, prenien la sortida de la “1ª Travesía del Lago de Bañolas – Primer Campeonato Provincial de Gran Fondo -, 11 nedadors del GEiEG i 7 del CN Banyoles, sobre una distància de 2.000 metres.

En “Pipe”, de 19 anys, estudiant de medicina aleshores i metge gironí molt popular anys més tard, va ser el guanyador de la 1a Travessia de l’Estany, amb un temps de 36’86”.

A partir de la 2a edició, es va donar una medalla commemorativa a tots els nedadors que acabaven la Travessia. 40 nedadors van acabar la prova, entre ells, 2 dones.

El 19 de setembre de 1946, la 3a edició va ser portada de La Vanguardia.

Miquel Torres va aconseguir guanyar en 5 edicions: el 1960, 1961, 1962, 1965 i el 1966.

Pepe Pujol ha sigut l’únic banyolí guanyador de la Travessia, en les edicions 24 i 28, els anys 1967 i 1971.

Des dels inicis i fins l’any 1990, els participants van disposar d’un mitjà de transport per portar-los a la sortida i també, una vegada completada, per retornar-los al Club. Eren els famosos camions!

L’any 2003 va ser l’última vegada que el fundador de la Travessia, en “Pipe”, hi va participar, a l’edat de 79 anys. La va nedar un total de 57 vegades.

El rècord masculí el va establir Kiko Hervás l’any 2007, amb 23’05”, i el rècord femení, Mireia Belmonte, el 2014, amb un temps de 24’52”. El rècord de participació es va aconseguir l’any 2018, amb 2.470 nedadors.

En el decurs de les 75 edicions, la Travessia de l’Estany s’ha consolidat, essent actualment reconeguda com la “Festa Major de la Natació Catalana”, i ha esdevingut una prova emblemàtica en la que hi participen esportistes i aficionats a la natació de totes les edats.

Moment #100FCN 18: Els nostres primers àrbitres Olímpics de Waterpolo

Als JJ00 de Munic 1972, van estar presents els nostres primers àrbitres olímpics: Tomàs Batallé, Mateu Manguillot i Eugeni Asencio.

Tomàs Batallé, com a membre del Comitè de Waterpolo de la FINA, Mateu Manguillot, que deixava l’arbitratge per imperatiu reglamentari de l’edat i substituïa a Batallè en el càrrec, i Eugeni Asencio, que debutava en uns Jocs Olímpics.

Tomàs Batallé va ser el primer àrbitre català de waterpolo que va tenir l’honor de xiular en uns Jocs Olímpics. Va ser a Londres 1948, on va dirigir 4 partits.

Iniciava una trajectòria internacional que el portaria a ser considerat el “Número 1″ del món pocs anys després.

També va estar present als JJOO de Hèlsinki 1952, Melbourne 1956, Roma 1960 i Tòquio 1964. És el primer àrbitre espanyol en dirigir una final olímpica, a Melbourne 1956, entre les seleccions d’Hongria i Iugoslàvia.

Mateu Manguillot ha estat un dels personatges internacionals més populars del nostre esport, i no només per la seva qualitat com a àrbitre de waterpolo, sinó també per la seva afabilitat, que li va comportar el sobrenom de “Papi”.

Va debutar internacionalment als Jocs del Mediterrani de Barcelona 1955.

Després tindria grans intervencions al Campionat d’Europa de Budapest 1958. Precisament, per aquesta magnífica actuació va ser homenatjat a la seva arribada, juntament amb Tomàs Batallé.

El seu debut olímpic va tenir lloc el 27 de setembre de 1960, a Roma.

A partir d’aquí, va ser convidat a xiular per tot el món, especialment als països de l’Est d’Europa. Va ser considerat “el millor xiulet del món”.

Va ser olímpic a Roma 1960, Tòquio 1964, Mèxic 1968 i a Munic 1972. Als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, va dirigir el partit pel bronze entre les seleccions d’Hongria i Itàlia.

Es va acomiadar de l’arbitratge el 1972, després de 232 partits internacionals.

Eugeni Asencio, va iniciar la seva activitat arbitral al Torneig de les 6 Nacions a Vasteras (Suècia), l’any 1969.

Va estar present com a àrbitre en 5 Jocs Olímpics: Munic 1972, Moscou 1980, Los Angeles 1984, Seül 1988 i Barcelona 1992.

Va dirigir les finals dels JJOO de Los Angeles 1984 i Seül 1988.

Als Jocs Olímpics de Barcelona 1992 va ser l’encarregat de realitzar, en català, el Jurament Olímpic per part dels jutges en la cerimònia inaugural.

En finalitzar aquests Jocs, es va retirar de l’arbitratge, amb un total de 432 partits internacionals.

Va ser durant anys, el “professor” en els cursos per a nous àrbitres de la Federació Catalana de Natació.

A aquesta llista, cal afegir el nom d’Antoni Bayarri Ayza, que va arbitrar el Ioguslàvia-Grècia de la fase de grups dels JJOO de Mèxic 1968.

Moment #100FCN 19: Roberto Queralt baixa del minut en 100m lliures

Roberto Queralt va ser l’heroi del 40è Campionat d’Espanya de Natació, celebrat a la Piscina Municipal de Montjuïc del 8 al 10 de setembre de 1950.

En la primera jornada del divendres, Queralt va nedar l’eliminatòria dels 100 metres lliure per sota del minut (59.8). Es convertia en el primer nedador espanyol que ho aconseguia en piscina de 50 metres. Es va penjar l’or en la final, i es va imposar en els 400m lliure i els 100m esquena.

També va ser el guanyador de 5 edicions de la Copa Nadal. La primera, l’any 1948 i, després, es va adjudicar les celebrades des de 1950 a 1953 consecutivament.

El seu company, Ricardo Conde, va ser el primer en baixar dels 59 segons.

Queralt i Conde van ser jugadors de Waterpolo del Club Natació Barcelona i van formar part de la Selecció espanyola. Es van penjar l’or als I Jocs del Mediterrani Alexandria 1951 i van participar als JJOO Hèlsinki 1952.

Moment #100FCN 20: Medalla d’or del Waterpolo als I Jocs del Mediterrani Alexandria 1951

El 19 d’octubre de 1951, la Selecció espanyola de Waterpolo es penjava l’or als I Jocs del Mediterrani, disputats a Alexandria (Egipte) el 1951.

L’equip estava format pels jugadors i el tècnic del Club Natació Barcelona.

Leandro Ribera, Roberto Queralt, Ricardo Conde, Carlos Martí, Francisco Castillo, Juan Luis Abellán, Agustín Mestres i Antoni Subirana, sota les ordres de Bandy Zolyomy, van assolir grans èxits internacionals.

Als Jocs del Mediterrani d’Alexandria van guanyar a Egipte i Grècia, i, el mateix any, van obtenir una sonada victòria davant França (6-2), a Madrid, i contra Alemanya (10-6), a Montjuïc.

Aquests mateixos jugadors, més José Bazán, Amadeo Durán i Juan Serra, van participar als XV Jocs Olímpics, a Hèlsinki el 1952, classificant-se en 8a posició.

Moment #100FCN 21: Els inicis de la Natació Artística a Catalunya

El ballet aquàtic va néixer de manera espontània per iniciativa d’unes nedadores del CN Barcelona, que seguien amb entusiasme les evolucions aquàtiques de l’actriu Esther Williams a les pel·lícules americanes de finals dels anys 40. El detonant va esclatar l’any 1951, després de les diferents exhibicions que van fer ballets aquàtics europeus a la ciutat de Barcelona.

Les nedadores, dirigides per Esteban Amat (germà d’una d’elles), i recolzades per l’entrenador de natació Jaume Soler, van decidir formar un conjunt homogeni. Estava composat per: Else Herbolzheimer, Paquita Romeu, Maria Sans, Paquita Clos, Mª Dolors Amat, Montserrat Mechó, Mercedes Ferrer, Juanita Ferrerons, Pilar Miralles, Elsa Verdugo i Maria Lluisa Maestro. Al principi feien uns “dibuixos” sobre l’aigua sense música ni moviment.

El 31 d’agost de 1952 van actuar a la cloenda del Curset de Natació d’Estiu del CNB. És la 1a exhibició realitzada per un equip català.
El mes de setembre van realitzar una demostració al Campionat d’Espanya de Natació celebrat a la Piscina de Montjuich.

D’altra banda, el juliol de 1952, Maria Aumacellas, nedadora del CNB i campiona d’Espanya de natació durant els anys trenta, va crear el primer grup de ballet aquàtic espanyol, al Canoe Natación Club.

El juliol de 1953 es va presentar oficialment l’equip de natació ornamental Societat Atlètica Barcelona (SAB), una creació del campió de salts Joan Ricart. Estava composat per: Cristina, Margarida i Rosa Maria Aguilà, Neus Carreras, Alícia Engel, Núria Onsés, Núria i Carme Serra, Paquita Ballesta, Elvira Font, Rosa Maria Gasol i Amàlia Romeu.

El 20 de juliol de 1953 també es va presentar l’equip del CN Montjuich en un festival organitzat a la seva piscina.

El 1954, el grup de ballet aquàtic del CNB ofereix nombroses actuacions en diferents piscines de Catalunya, el 1955 d’Espanya i el 1956 de França.
Una de les actuacions més destacades de l’època va ser la que dugué a terme Maria Dolors Amat, del CNB, durant els Jocs del Mediterrani de Barcelona 1955, amb un Solo que va titular “Tango Azul”. En la clausura del mateixos Jocs, l’equip format per Maria Dolors Amat, Merche Ferrer, Carmen Hartmann i Mª Lluisa Maestro va interpretar la peça Barcarola.

Els dies 25 i 26 de juliol de 1958, la Federació Catalana de Natació i el CN Montjuich van organitzar el I Campionat de Catalunya de Natació Artística i Ornamental. Es va celebrar a la Piscina Municipal de Montjuich. Les primeres campiones de Catalunya van ser:
– Solo: Victòria Meya (CN Montjuïc)
– Duo: Carmen Hartmann i Mª Lluisa Virgili (CNB)
– Equips: SAB

El 6 i 7 de setembre de 1958 es va celebrar el I Campeonato de España de Natación Artística y Ornamental, que va organitzar la Federación Española de Natación, la Federació Catalana de Natació i la SAB. Hi van prendre part el CN Barcelona, el CN Montjuich, el CN Catalunya, la SAB i el Canoe Natación Club. Les primeres campiones d’Espanya van ser:
– Solo: Maria Dolors Amat (CNB)
– Duo: Carmen Hartmann i Mª Lluisa Virgili (CNB)
– Equips: CNB

A partir del 1960, va prendre notorietat la SAB, que va guanyar tres Campionats d’Espanya en Solo, Duo i per Equips (1960, 1961, 1962), amb nedadores provinents d’altres clubs, com Núria Llacuna, que va guanyar els tres títols de Solo, Maria Lluïsa Virgili i Maria Rosa Julià.

I quan la SAB es va dissoldre, van continuar amb el mateix tarannà el Club Drink i, més tard, el Club Natació Kallípolis.

Moment #100FCN 22: Picornell és escollit membre del Bureau de la FINA

La natació catalana sempre ha tingut presència internacional enels comitès que regulen l’esport, tant de la FINA com de la LEN.

Bernat Picornell fou el primer directiu català en assolir un càrrec a la Federació Internacional.

El seu nomenament arribà durant el Congrés de la FINA, celebrat en ocasió dels Jocs Olímpics d’Hèlsinki 1952.

Picornell era una personalitat ben coneguda a Europa i a Amèrica Llatina. En especial, confraternitzà amb l’argentí Mario L. Negri, Vice-president de la FINA. Negri aspirava a assolir la presidència d’aquest organisme. Es van recolzar mútuament i en van sortir guanyadors.

Una altre gran dirigent fou l’egarenc Joaquim Morera. Va ser nomenat Vocal de la LEN el 1966, President del Comitè tècnic de Natació el 1968 i Secretari General el 1970.

Durant el Congrés de la FINA, celebrat a Mèxic el 27 d’octubre de 1968, va ser nomenat Vocal del Bureau i, el 1972, va assumir el càrrec de Secretari Tècnic de Natació.

El seu currículum és impressionant:
En l’àmbit local: President del CN Terrassa i promotor de la piscina coberta municipal.
En l’àmbit català: Secretari de la FCN, Director del Butlletí federatiu i col·laborador de La Vanguardia i Vida Deportiva.
En l’àmbit estatal: Secretari general i de relacions institucionals de la Federación Española de Natación, fundador de la revista Crol i autor del llibre “Historia de la Natación Española”.

Joaquim Pujol ha format part de la FINA presidint el Comitè tècnic de waterpolo (1992-1996). Actualment, és el Chairman del Comitè d’instal·lacions.

Nedador format en les files del CN Banyoles, es va proclamar 8 vegades campió d’Espanya i va obtenir 10 rècords. Va ser olímpic a Tòquio 1964.

Va ser Vice-president de la RFEN i màxim responsable de la comissió tècnica de waterpolo durant deu anys.

Premio Nacional de Arquitectura Deportiva, atorgat pel Consejo Superior de Deportes (2001), entre les seves obres destaquen el Centro de Natación M-86 a Madrid, la nova Piscina del Club Natació Barcelona, construïda per albergar la competició de waterpolo dels Mundials de 2003, l’Estadi Olímpic Aquàtic a Rio de Janeiro per als JJOO de 2016 i el Danube Arena de Budapest.

Lluís Bestit va ser membre del Comitè tècnic de waterpolo de la LEN (1993-2008) i de la FINA (1999-2010).

Va defensar la porteria de l’equip de waterpolo del CN Barcelona (1962- 1972), guanyant 10 Campionats d’Espanya i 5 lligues nacionals espanyoles. Amb més de 100 internacionalitats, va ser Olímpic a Mèxic’68 i a Munic’72.

President de la Federació Catalana de Natació (1995- 2008), va crear la Diada de la Natació Catalana i va ser impulsor del waterpolo femení, tant a Catalunya com a la resta de l’estat espanyol. Va ser Vice-president de la Federació Espanyola de Natació durant dotze anys.

Manel Ibern és actualment el màxim responsable de l’Àrea de waterpolo de la FINA. Ho és des de 2017.

Va formar part del Comitè tècnic de waterpolo de la FINA i de la LEN (1988-1994).

Va començar la seva carrera esportiva practicant natació al CN Barceloneta.

El 1965 es va passar al waterpolo i va formar part de l’històric equip del CN Barceloneta que va guanyar la lliga el 1970. Internacional en 85 ocasions, va participar als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

El 1978 va ser nomenat Seleccionador nacional de waterpolo. El 1983 va aconseguir el bronze al Campionat d’Europa de Roma, primera medalla de la història de la Selecció espanyola de waterpolo. Va dirigir al combinat nacional en 2 Jocs Olímpics, Moscou 1980 i Los Angeles 1984.

En clau organitzativa, va ser Director general dels Campionats del Món de Barcelona 2003 i Director de competició dels Mundials de Natació Barcelona 2013.

També va ser Director d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona (1986-1995) i Secretari General de l’Esport (2006-2007).

Àngel Moliner és actualment el màxim responsable de l’Àrea de waterpolo de la LEN. Ho és des de 2020.

El 2012 fou nomenat vocal del Comitè tècnic de waterpolo de la LEN, i el 2016 fou designat Vice-president d’aquest Comitè.

Vinculat al Club Natació Barcelona, ingressà al Comitè Català d’Àrbitres el 1981, a l’estatal el 1983, fou reconegut per la Lliga Europea el 1988 i per la FINA el 1990.

Amb més de 400 actuacions internacionals, va participar als Jocs de Sydney 2000.

Va presidir el Comitè Català d’Àrbitres (2001-05) i va ser el vocal de waterpolo del Comitè Estatal d’Àrbitres (2004-2014).

En el període 2016-2020 va ser responsable de l’Àrea de waterpolo de la RFEN.

El President de la Federació Catalana de Natació, Enric Bertrán, va ser escollit nou cap del Comitè de disciplina de la LEN en el decurs del Congrés anual de la Ligue Européenne de Natation el 2020. Aquest nou càrrec comprèn el nou cicle olímpic 2021-2024.

Des de 2016, era membre de la Legal Commission de la LEN. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, abans de ser President de la FCN el 2008, havia estat President del Comitè d’apel·lació de l’entitat catalana.

Nedador i waterpolista del CN Montjuïc, va ser sis vegades Campió d’Espanya de Clubs, Subcampió d’Europa de Clubs (1978) i Subcampió de la Recopa d’Europa de Clubs (1982). Amb la Selecció estatal júnior, va proclamar-se Campió d’Europa, a Sittard 1980.

Des de 2016 és Vice-president 1r de la RFEN.

Tensi Graupera
Secretària del Comitè Tècnic de Natació Sincronitzada de la LEN durant 17 anys.

Va arribar a ser jutgessa de Natació Sincronitzada FINA, categoria A el 1999. El 2000 va començar a participar como formadora de la FINA en diferents llocs de formació de jutges de natació sincronitzada a Amèrica i Europa.

Ha participat als Jocs Olímpics de Sidney 2000, Atenes 2004 i Beijing 2008.

Ha sigut nedadora, entrenadora, organitzadora i Presidenta de la Federació Catalana de Salvament i Socorrisme (1992-2008). Va formar part del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 i dels Mundials de Barcelona de 2003.

La seva gran trajectòria esportiva inclou també la Direcció de la Residència Blume.

Altres noms catalans que figuren o han figurat en càrrecs directius d’organismes internacionals són:
Esteban Amat, membre del Comitè Internacional de Natació Sincronitzada de la FINA des de 1960.
Tomás Batallé, membre del Comitè Internacional de Waterpolo de la FINA des de 1960.
José A. Merino Vendrell, membre del Comitè Mèdic de la FINA des de 1970, Vice-President des de 1972 i va arribar a presidir el Comitè.
Mateo Manguillot, membre del Comitè Internacional de Waterpolo de la FINA des de 1972.
Juan Antonio Sierra, membre del Comitè Tècnic de Waterpolo de la LEN des de 1974.
Mª José Bilbao, membre del Comitè Tècnic de Natació Sincronitzada de la FINA.
Manel Estiarte, membre del Comitè d’Esportistes del Comitè Olímpic Internacional.
Joan Jané, membre del Comitè de Tècnics de la FINA.
Jordi Segura és l’actual Chairman del Doping control review board de la FINA.
Pere Miró és el Director General adjunt del Comitè Olímpic Internacional (COI). Nedador i jugador de waterpolo del CN Manresa, va treballar al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 com a Subdirector esportiu i, posteriorment, Subdirector general d’operacions.

Moment #100FCN 23: II Jocs del Mediterrani Barcelona 1955

Els II Jocs del Mediterrani es van celebrar a Barcelona del 16 al 25 de juliol de 1955.

La fita tingué molts aspectes positius, com la construcció del Palau d’Esports, la remodelació i ampliació de la Piscina Municipal de Montjuïc, i l’interès del públic barceloní cap al nostre esport, que omplia la graderia de gom a gom en cada sessió.

Hi havia un Comitè organitzador permanent i diferents Comissions encarregades de portar a terme les diferents propostes: Econòmica, Organització esportiva, Premsa i ràdio, Propaganda, Protocol, Allotjaments, Transports i Activitats complementàries.

Les proves de natació i waterpolo es van disputar a la Piscina Municipal de Montjuïc, que podia albergar fins a 8.000 espectadors. La piscina coberta del Club Natació Barcelona acollia els entrenaments.

L’aigua va esdevenir el símbol dels II Jocs del Mediterrani. Una àmfora grega va transportar l’aigua del Mediterrani fins a la Ciutat Comtal.

La Jornada Inaugural constava de 3 parts:
1. Cerimònia a les Ruïnes d’Empúries.
2. Relleu d’atletes des d’Empúries fins a l’Estadi Olímpic.
3. Cerimònia a l’Estadi.

Pel que fa a la competició esportiva, el millor resultat en natació va ser un 4rt lloc de Jordi Nicolau en 200m braça. L’equip de waterpolo, format per Leandro Ribera, Ricardo Llordachs, Roberto Queralt, Armando Munté, Francisco Godía, Antoni Subirana, Joan Lluís Abellán i Francisco Castillo, van perdre davant Itàlia (3-4) i França (3-4) i van quedar relegats al 3r lloc.

La premsa es va fer ressò de la satisfacció general pel resultat dels II Jocs del Mediterrani que van esdevenir un èxit de transcendència mundial.

Moment #100FCN 24: Montserrat Tresserras, pionera olotina de les Aigües Obertes

Montserrat Tresserras va ser “el primer espanyol” en creuar l’Estret de Gibraltar, el 12 de setembre de 1957. Ho va fer en 5 hores i 19 minuts.

L’any 1958 va travessar el Canal de la Mànega en 14 hores i 14 minuts, de la platja francesa de Cap Gris Nez fins a les costes de Dover. El 1961, el va tornar a creuar en sentit invers, fet que la convertiria en la primera dona de la història en completar el recorregut en ambdós sentits.

I va realitzar moltes altres proeses: va ser la primera en completar la travessia entre Concòrdia (Argentina) i Colon (Uruguai), el 1963. El 1969 va creuar el Llac Ness i va nedar de Menorca a Mallorca en 21 hores i 10 minuts.

El 1970 va ingressar al Saló de la Fama de la Federació Internacional de Natació de llarga distància.

Va publicar “Nedant l’Estret. Els seus orígens i la seva història” (2008) i va protagonitzar el llibre “Montserrat Tresserras, la guanyadora del canal” (1959).

Tresserras va ser reconeguda amb nombrosos guardons, com la creu de plata de l’Ordre del Mèrit Civil i la Reial Ordre del Mèrit Esportiu.

Moment #100FCN 26: Miquel Torres, Subcampió d'Europa

Miquel Torres va esdevenir el primer nedador català i espanyol que va pujar al podi en una competició internacional de màxim nivell. Es va penjar la medalla de plata dels 1.500 metres lliure al Campionat d’Europa de Natació Leipzig 1962.

El 1960, amb només 14 anys, Torres ja era campió d’Espanya absolut dels 1.500m, recordista de la distància i olímpic. Aquesta precocitat li va valer per ser l’esportista olímpic més jove durant 48 anys, fins que Tom Daley el va superar a Pequín 2008.

El 1963 va aconseguir la medalla d’or dels 1.500 metres als Jocs del Mediterrani de Nàpols. En aquests Jocs va ser el portador de l’àmfora a la Cerimònia d’Inauguració.

Va ser internacional en 51 ocasions. Va participar als Jocs Olímpics de Roma 1960, Tòquio 1964 i Mèxic 1968.

Va ser plusmarquista nacional en més de 60 ocasions. El seu palmarès també inclou 30 Campionats d’Espanya i 17 Campionats de Catalunya.

Com a waterpolista, de 1967 a 1970, va jugar 19 partits internacionals amb la Selecció estatal.

Després, va exercir d’entrenador al CN Sabadell, a la Unión Deportiva Las Palmas, a la Blume de Madrid, al CN Barceloneta, al CN Montjuïc i al Centre Escola Llor de Sant Boi.

El 1988 va ser nomenat Director tècnic de natació dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Posteriorment, va ser Director del Museu Olímpic i de l’Esport i, el 2011, va accedir a la Presidència del CN Sabadell, càrrec que va assumir fins gener de 2017.

Moment #100FCN 27: Inauguració de la Piscina Sant Jordi, primera piscina coberta de 50 metres

L’any 1965, a la Ponència d’Esports de la Diputació de Barcelona, que aleshores presidia Joan Antoni Samaranch, es posava sobre la taula un Pla de Piscines que projectava la construcció de 5 instal·lacions cobertes i 13 descobertes en un termini de 2 anys. La Piscina Sant Jordi de Barcelona té la seva gènesi en aquest Pla de Piscines.

Va ser inaugurada el 25 de juny de 1966. Des de la seva posada en marxa, sempre ha estat gestionada per la Federació Catalana de Natació.

El seu arquitecte, Manuel Baldrich, va projectar una gran piscina coberta al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona, justament al mateix enclavament on ja hi havia una piscina de 50 metres a l’aire lliure que datava de l’any 1929.

L’escultor Josep Maria Subirachs va dissenyar l’escut de la Diputació a l’accés a la piscina des del carrer París, i el pintor Albert Ràfols-Casamada va dibuixar els vitralls i va decorar les parets laterals amb els Jocs Olímpics que s’havien celebrat fins aquell moment i les ciutats que havien acollit Campionats d’Europa i Jocs del Mediterrani.

La Piscina Sant Jordi va esdevenir la primera piscina olímpica coberta de tota Espanya. Es dotava a Barcelona d’un element primordial i indispensable per a la celebració de competicions de nivell internacional.

Entre 1989 i 1990 es va dur a terme una profunda remodelació de la piscina amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. La Piscina Sant Jordi va ser seu d’entrenament de natació durant els Jocs.

Moment #100FCN 28: El CN Barcelona guanya la 1a Lliga Nacional de Waterpolo 1966

L’any 1966 es van jugar 2 competicions estatals, el 35è Campionat d’Espanya i la 1a Lliga Nacional.

La nova Lliga Nacional va ser un èxit. Es va desenvolupar durant 14 jornades amb 8 equips, 6 catalans i 2 madrilenys. El Club Natació Barcelona va ser el vencedor, seguit del CN Sabadell que va empatar en les 2 confrontacions amb el club degà. El tercer va ser el CN Catalunya.

La final del Campionat d’Espanya es va jugar a Madrid. El Club Natació Barcelona també va guanyar aquesta competició, seguit del CN Catalunya i el CN Sabadell. Els altres 3 equips que van jugar la final eren el Parque Móvil, el Sevilla i el Canoe.

L’equip del CN Barcelona el formaven: Leopoldo Rodés, Josep Mª Vall, Agustí Codera, Lluís Bestit, Jordi Casas, Fermí Mas, Eugeni Asencio, Jordi Borrell, Ricard Martí, Jeroni Moner i Ricard Morata.

Aquest equip, amb algunes baixes i incorporacions, també va guanyar la Lliga Nacional 1967, la 1968 i la 1969.

El CN Barcelona va guanyar 40 Campionats d’Espanya, des del 1912 al 1971. A partir de l’any 1973, el Campionat va quedar suspès i va perdurar la Lliga Nacional.

Moment #100FCN 29: Jaume Monzó, Subcampió d’Europa a Utretch 1966

Jaume Monzó es va penjar la medalla de plata dels 200m esquena als Campionats d’Europa de Natació Utrecht 1966.

Nedava pel carrer 4 i va sortir malament. Va anar recuperant posicions fins a arribar en 2a posició, amb un temps de 2:15.7.

Era nedador del CN Montjuïc. Va ser 7 vegades Campió d’Espanya i va batre 10 vegades el rècord espanyol dels 200m esquena. Va guanyar la LVI Copa Nadal l’any 1965 i va ser bronze dels 100m esquena als Jocs del Mediterrani Tuníssia 1967.

Va aconseguir una beca per estudiar Arquitectura i una plaça per entrenar a la Residència Blume.

L’any 1968 va anar a la Universitat d’Indiana per a preparar els Jocs Olímpics de Mèxic amb Doc Counsilman, un dels millors entrenadors del món.

Com a arquitecte va participar en una de les últimes remodelacions de la Piscina Sant Jordi.

Una frase que el definia: “Les medalles només serveixen per aprendre a viure sense elles”.

Moment #100FCN 30: Maria José Bilbao, la primera gran campiona de Natació Artística

Mª José Bilbao va dominar el panorama estatal durant la dècada dels 70, amb 17 Campionats d’Espanya Absoluts en Solo.

Es va iniciar en el Ballet aquàtic al Club Drink, amb el que va ser Campiona Absoluta en Solo el 1967 i Campiona Absoluta en Equips el 1964, 1965 i 1967.

El Club Drink es va dissoldre el 1968 i les seves nedadores es van incorporar al Club Natació Kallípolis.

El 1968, Bilbao va ser triple campiona d’Espanya en Solo, en Equips i en Duo, fent parella amb Lolita Arias.

Bilbao va ser campiona d’Espanya d’estiu amb el Kallípolis dotze anys consecutius (1968-80), campiona d’Espanya d’hivern des des la seva creació (1977-80) i va aconseguir nombrosos títols en Duo i per Equips. Fou 5 vegades campiona de Catalunya d’estiu en Solo (1971-1975).

Va ser la primera nedadora espanyola en participar en un Campionat del Món (Belgrad 1973). També va participar en el I Campionat d’Europa (Amsterdam 1974).

Entrenadora i jutge internacional de Natació Sincronitzada, és membre del Comitè tècnic de Natació Artística de la FINA.

També va ser Directora de competició de Natació Sincronitzada als Campionats del Món de Barcelona 2003 i als Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

Moment #100FCN 31: Santi Esteva, primer finalista olímpic a Mèxic 1968

Amb 16 anys, Santiago Esteva es va convertir en el primer nedador espanyol en nedar una final olímpica. Va ser als 200m esquena dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968. Va finalitzar en 5a posició, amb un temps de 2:12.9.

També va nedar la final olímpica dels 4x100m estils, amb Josep Duran, Arturo Lang-Lenton i Antonio Chicoy. 8è lloc per a l’equip, amb una marca de 4:08.8 (4:06.8 en sèries).

Una lesió el va apartar dels Jocs Olímpics de Munic 1972, quan tenia la segona millor marca mundial als 100m esquena.

Els següents Jocs, a Montreal’76, ja van arribar una mica tard. Va ser semifinalista als 100m esquena.

El nedador del CN Sabadell va ser el primer en nedar una final individual en uns Campionats del Món. Va ser a Cali 1975. I no va ser una, sinó quatre: 6è en 200m esquena (2:09.21), 8è en 200m estils (2:15.14), 8è als 4x100m estils, amb Pere Balcells, Daniel Bonet i Jordi Comas (3:59.39), i 7è als 4x100m lliure, amb Jordi Comas, Diego Rojas i Josep Pujol (3:37.46).

El mateix any, Esteva va ser la gran estrella dels Jocs del Mediterrani d’Alger, amb 6 medalles.

I també va ser el primer Campió d’Europa Júnior. El nedador reusenc va guanyar l’or dels 1.500m lliure (17:49.8) a l’Europeu de Linköping 1967. També va guanyar dues plates, als 400m lliure (4:28.6) i als 200m esquena.

Va ser escollit Millor esportista estatal el 1968 i el 1970.

Moment #100FCN 32: Mari Paz Corominas, primera finalista Olímpica i Europea

El 7è lloc de Mari Paz Corominas en la final dels 200m esquena a Mèxic’68 va suposar un abans i un després en la natació femenina catalana i espanyola.

Als Jocs Olímpics celebrats a la capital asteca, Corominas va donar la sorpresa classificant-se vuitena en les eliminatòries. En la final, va nedar en 2:33.9 aconseguint una 7a plaça històrica. Als 100m esquena va nedar les semifinals, després de marcar un temps de 1:10.70 en sèries.

L ‘equip que va representar a Espanya a Mèxic’68 estava composat per 122 homes i només dues dones, ella i una altra nedadora, Pilar Von Carsten, del Real Canoe.

En el seu primer any com a nedadora, amb només 12 anys, ja va quedar tercera d’Espanya. L’any següent, campiona.

La nedadora del CN Sabadell va pujar al més alt del podi en 15 ocasions i va establir 46 rècords d’Espanya.

El 1966, als Campionats d’Europa d’Utrecht, va ser la primera finalista espanyola en uns Campionats d’Europa, només 18 mesos després de començar a entrenar-se. Va ser a la final dels 100 m esquena. Va finalitzar en vuitena posició, amb un registre de 1.12.6, en sèries, 1.11.5.

El 1967, als I Campionats d’Europa Júnior de Linköping, Corominas es va penjar la medalla de plata als 100m esquena i la de bronze als 200m. El mateix any va guanyar la medalla d’or als 100m esquena dels Jocs del Mediterrani Tunis 1967.

Els holandesos Kees Oudigeest i Bert Sitters van ser els entrenadors puntals de la seva carrera esportiva. El 1970 es va traslladar als Estats Units per entrenar-se a les ordres de Doc Counsilman, un dels millors tècnics de la història, i al costat del llegendari Mark Spitz.

Corominas: “Quan vaig tornar i vaig participar als Europeus de Barcelona 1970, vaig veure que no havia millorat el que m’esperava. Així que, amb 18 anys, em vaig retirar”.

Va ser escollida Millor esportista estatal en dues ocasions, el 1966 i 1968.

Moment #100FCN 33: Fundació del CN Kallípolis

El Club Natació Kallípolis es va constituir el 30 d’abril de 1968. Suposava la continuïtat de la feina feta per la Societat Atlètica Barcelona i pel Club Drink.

El seu primer i únic President ha estat César Villegas, un home que ha lluitat per aquesta especialitat des del primer moment i que sempre ha estat el seu més ferm protector. Villegas, que va aprendre de forma autodidacta, va ser també l’entrenador del grup durant molts anys.

L’any de la seva fundació, el CN Kallípolis ja va ser triple campió d’Espanya, amb Maria José Bilbao de protagonista. Altres nedadores destacades de l’època van ser Lolita Arias, Núria Lomas, Montserrat Batalla, Regina Valls, Enriqueta Moyano i Rosalia Bilbao.

Als anys 70, se’ls obren les portes de la Piscina municipal de Can Caralleu. Amb una seu estable comencen els anys de la consolidació.

El punt d’inflexió va arribar l’any 1984, a Los Angeles. La Natació Sincronitzada és disciplina olímpica i dues noies del “Kalli”, Anna Tarrés i Mònica Antich, hi participen.

Eva López, Marta Amorós i Núria Ayala van competir als Jocs Olímpics de Seül’88 i de Barcelona’92.

I el Kallípolis continua, amb nedadores de totes les edats, i l’esport va evolucionant, convertint-se en una disciplina esportiva molt exigent.

Va aparèixer la figura de Gemma Mengual, Subcampiona Olímpica, Campiona del Món i Campiona d’Europa.

Andrea Fuentes va agafar el relleu com a solista i, més tard, Ona Carbonell, acompanyades de Gisela Morón, Irina Rodríguez, Tina Fuentes, Clara Basiana, Paula Klamburg, Irene Montrucchio, Laia Pons, … entre d’altres.

Els èxits d’aquesta època van lligats a la tasca d’Anna Tarrés, seleccionadora estatal de 1997 a 2012, acompanyada de Bet Fernández en molts esdeveniments.

Enguany, més de tres-centes nedadores i nedadors formen part del CN Kallípolis. En el 50è aniversari del Club, l’any 2018, va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu de Barcelona, atorgada per l’Ajuntament de Barcelona.

Moment #100FCN 34: Inauguració de les Piscines Bernat Picornell

Les Piscines Bernat Picornell van ser construïdes amb motiu del XII Campionat d’Europa de Natació Barcelona 1970.

Es van inaugurar l’11 de setembre de 1969, en la primera jornada del 54è Campionat d’Espanya de Natació. El dia 14 va acabar l’esdeveniment, un assaig previ a l’Europeu, que va servir per a demostrar que les piscines estaven preparades i reunien les condicions òptimes.

Després d’un any de manteniment i de correcció de possibles deficiències, el dissabte 5 de setembre de 1970 va tenir lloc la inauguració del XII Campionat Europeu de Natació.

Aprovat el projecte constructiu, va guanyar la proposta presentada pels arquitectes Antoni Lozoya, Pere Ricart i Aleix Agullé. El complex es va erigir a l’Avinguda de l’Estadi, sobre els terrenys de l’antic Pavelló de Bèlgica de l’Exposició Internacional de 1929. Les obres es van iniciar el 25 d’octubre de 1968. La construcció es va dur a terme amb les tècniques més avançades del moment, el que va contribuir a situar-les entre les piscines més ràpides del món.

La instal·lació disposava de 3 piscines descobertes: la de competició (de 50x20m), la de salts (de 25x20m i 5,10m de profunditat) i la d’entrenament (de 25x30m).

El nou complex de piscines rebria el nom de Bernat Picornell, en homenatge al pioner de la natació catalana i espanyola.

Després d’haver estat designada Barcelona seu olímpica dels Jocs Olímpics de 1992, les Piscines Bernat Picornell es veurien profundament remodelades per acollir les competicions de natació, natació sincronitzada i la fase final del torneig de waterpolo.

Sota la direcció dels arquitectes Moisès Gallego i Franc Fernández, el 1990 es van iniciar les obres. El resultat va ser la conservació i rehabilitació de les graderies laterals mentre que la resta va ser enderrocat i reconstruït completament nou. Es van construir 2 piscines de dimensions olímpiques i 2 edificis per a serveis i administració. La instal·lació també contenia una piscina descoberta per a la modalitat de salts.

El 16 juliol de 1991, les Piscines Bernat Picornell van ser reinaugurades amb la celebració de la VII Copa del Món de Waterpolo.

Arribats a 1992, entre el 25 de juliol i el 9 d’agost es van celebrar a Barcelona els Jocs de la XXV Olimpíada de la història.

Les Piscines Bernat Picornell ha vist nombrosos campionats catalans i espanyols de les diferents disciplines aquàtiques. Entre els esdeveniments internacionals hi ha la celebració del Campionat d’Europa Júnior de Waterpolo de 1971, el Campionat del Món Júnior de Waterpolo de 1983, els Campionats del Món de Natació de 2003, els Campionats del Món de Natació de 2013, les Final Six de Waterpolo 2014 i 2015, i el Campionat d’Europa de Waterpolo de 2018.

Moment #100FCN 35: El Club Natació Barceloneta trenca l’hegemonia waterpolística del CNB

El 20 de novembre de 1969, el CN Barceloneta va vèncer al CN Barcelona, després de 57 anys de domini dels cenebistes.

Va ser en un partit de la 2a volta del Campionat de Catalunya de 1a categoria, disputat a la Piscina del Pg. Marítim de la Barceloneta.

És just assenyalar que el CN Barcelona no va poder alinear, per lesions i malaltia, a jugadors importants com Lluís Bestit, Joan Jané o Juan Escartín.

Des de 1912, el CN Barcelona no havia perdut mai cap partit nacional. Només el CN Sabadell havia empatat amb el CNB en 4 ocasions.

L’equip estava format per: Eduard Arruga, Lluís Cillero, Genaro Bosque, Antoni Culebras, Joan Fortuny, Josep Lluís Méndez, Vicent Monsonís, Sito Cánovas, Pepe Ruiz-Orland i Lolo Ibern. Entrenador: Polichón Ibern.

La temporada següent, la 1969-1970, el CN Barceloneta confirmaria la seva superioritat, guanyant al CNB en 2 ocasions i proclamant-se Campió de la Lliga Nacional de Waterpolo.

Des d’aleshores, el CN Barceloneta, convertit l’any 1992 en CN Atlètic-Barceloneta (fruit de la fusió entre el Club Natació Atlètic i el Barceloneta Amateur Club), ha guanyat 21 Lligues, les últimes 16 de forma consecutiva: 1969-70, 1972-73, 1973-74, 2000-01, 2002-03, 2005-06, 2006-07, 2007-08, 2008-09, 2009-10, 2010-11, 2011-12, 2012-13, 2013-14, 2014-15, 2015-16, 2016-17, 2017-18, 2018-19, 2019-20 i 2020-21.

Moment #100FCN 36: Campionats d’Europa de Natació Barcelona 1970

Barcelona va acollir els XII Campionats d’Europa de Natació, entre els dies 5 i 12 de setembre de 1970. La competició es va disputar a les Piscines Bernat Picornell.

Van ser el gran esdeveniment esportiu estatal de l’any perquè mai, fins aleshores, no s’havia afrontat una empresa d’aquesta magnitud que involucrava 300 periodistes acreditats, 400 oficials i uns 600 esportistes representant 26 països.

L’esdeveniment va ser un èxit total, tant des del punt de vista de l’organització com dels resultats esportius obtinguts, ja que es van millorar més de 350 rècords (6 del món, 28 d’Europa, 25 d’Espanya, 227 d’altres nacions i 66 dels Campionats).

A destacar els noms de Gunnar Larsson (Suècia), amb 4 medalles, 3 d’or i 3 rècords del món i Roland Matthes (RDA), amb 6 medalles, 3 d’or i 2 rècords del món.

No menys important va ser l’èxit dels nedadors catalans que hi van participar, amb 4 medalles per al líder de l’equip, Santiago Esteva.

Pere Balcells, Jordi Comas, Josep Pujol, Antoni Corell, Josep Bas, Antoni Culebras i Mª Paz Corominas van estar entre els recordistes espanyols. També van participar Josep Duran, Gabriel Soler, Manuel Garriga, Esteban Cardellach, Aurora Chamorro, Manuela Gutiérrez i Isabel Ortega. I entre els tècnics: Carles Adern, Agustín Mestres, Guillem Alsina, Bert Sitters i Jan Freese.

En el Torneig de Waterpolo, medalla d’or per a la URSS, que va revalidar el seu títol de Campiona d’Europa. Hongria es va penjar la plata i Iugoslàvia, el bronze. Espanya es va classificar en 8a posició.

L’equip espanyol estava format per: Joan Jané, Lluís Bestit, Juan Rubio, Manel Ibern, Josep Padrós, Ponç Puigdevall, Agustí Codera, Sito Cánovas, Jordi Borrell, Salvador Franch i Joan Sans. Entrenador: Bandy Zolyomy.

Franco Cagnotto (Itàlia) i Lothar Matthes (RDA) van ser els triomfadors dels Salts masculins, i Heidi Becker (RDA) i Milena Duchkova (Txecoslovàquia), del Salts femenins.

Els membres del Comitè Organitzador van ser distingits amb la Medalla d’Argent al Mèrit Esportiu de la DNEFD: Manel Domènech, Ramon Solanes, Andreu Varela, Josep A. Merino, Lluís Miravitlles, Antoni Monés, Ferran Riba, Juan José Castillo i Juan Antonio Sierra.

Durant la disputa dels Campionats, es va celebrar el Congrés de la LEN en el que es va procedir a designar el nou Bureau. L’egarenc Joaquim Morera va ser nomenat Secretari general de la Ligue Européenne de Natation.

Pocs dies després de ser clausurats els Europeus, moria Bernat Picornell, l’home que havia fet possible que la nostra natació esdevingués tan important.

Moment #100FCN 37: Santi Esteva, 4 medalles als Campionats d’Europa Barcelona 1970

Santiago Esteva va ser un dels protagonistes dels XII Campionats d’Europa de Natació, Salts i Waterpolo Barcelona 1970.

Es va penjar 4 medalles: 2 de plata, als 100m i 200m esquena, i 2 de bronze, als 400m (4:08.3) i 1500m lliure (16:35.7).

I va assolir dos rècords estatals: als 100m esquena, amb 58.9, i als 200m esquena amb 2:09.7.

Del 1969 al 1974 va residir als Estats Units, becat primer per la Delegación Nacional de Educación Física i, més tard, per la Universitat d’Indiana, on es va graduar en ciències químiques i on va entrenar a les ordres de James Doc Counsilman.

Va aconseguir nombrosos rècords de Catalunya i d’Espanya (68 individuals i 33 en relleus ) i va ser 70 vegades campió estatal (41 individual i 29 en relleus).

El 1986, va ser director de competició de natació als Campionats del Món de Madrid i també als Jocs Olímpics de Barcelona 1992.

Moment #100FCN 38: El CN Montjuïc, Campió d’Espanya de Waterpolo 1972

El 17 de setembre de 1972, el CN Montjuïc es va proclamar Campió d’Espanya. El CN Barcelona perdia el títol que havia aixecat 40 vegades seguides, des dels inicis de la competició, l’any 1912.

El torneig definitiu va tenir lloc a la piscina Folch i Torres. El Montjuïc va guanyar la competició, després de vèncer al Barceloneta per 6 a 4 i al Barcelona per 5 a 4.

L’equip estava format per: Joan Sans, Salvador Franch, Carlos Sánchez, Ponç Puigdevall, Alberto Solanas, Antoni Comas, Francesc Segura, Jaume Puig, Dídac Devesa, Carles Nogueroles i Josep Mª Asensio.

El CN Montjuïc ja havia derrotat al CN Barcelona en el partit final de la II Copa Catalana de Waterpolo. Aquest encontre es va disputar el dia 11 de juny de 1972 i va ser realment la primera vegada en la seva història que el Montjuïc guanyava al CNB en un partit de waterpolo de la categoria absoluta (4-3).

4 anys més tard, l’any 1976, el CN Montjuïc es van endur la 11a Lliga Nacional. Repetiria el 1977, 1978 i 1979. I el 1984, quan s’introdueix el sistema de play-off, en guanya 3 més, la 19a, 20a i 21a (1984, 1985 i 1986).

El Montjuïc també va disputar la final de la Copa d’Europa, el 1978, i de la Recopa, l’any 1982, essent subcampió en ambdues competicions.

Moment #100FCN 39: Natàlia Mas, primera dona que neda els 100 metres lliure per sota del minut

Primer ho va fer en piscina de 25 metres. Va ser el 17 de març de 1977, als Campionats d’Espanya d’hivern celebrats a Vigo (59.9).

Un any més tard, va baixar del minut en piscina de 50 metres. Va ser el 4 d’agost de 1978, als Campionats d’Espanya de Natació d’estiu celebrats a Ourense. Natàlia va aturar el crono en 59.5, el mateix temps que també va marcar Julia López-Zubero.

A la VIII Copa Latina, celebrada a Madrid del 18 al 20 d’abril de 1980, va baixar dels 59 segons. Va aturar el cronòmetre en 58.87, convertint-se en la primera nedadora espanyola en fer-ho.

Amb només 12 anys, es va proclamar campiona d’Espanya absoluta. De 1976 a 1985, es va proclamar 45 vegades campiona estatal i va establir 50 rècords nacionals.

La nedadora del CN Terrassa i el seu entrenador Toni Codina van ser un tàndem d’èxit durant una dècada.

Olímpica a Moscou 1980, va nedar els 100, 200 i 400 metres lliure i va ser finalista en el relleu de 4 x 100m lliure. 8a posició i diploma olímpic per a Margarita Armengol, Gloria Casado, Laura Flaqué i Natàlia Mas (3:58.33).

Va participar als Campionats del Món de Berlín 1978 i als Campionats d’Europa de Jonköping 1977 i Split 1981. A Jonköping va aconseguir una sisena plaça en el relleu 4 x 100 m lliure, amb Julia López-Zubero, Gloria Casado i Montserrat Majó i, a Split, va nedar la final dels 4 x 100m estils, amb Pilar Tejel, Henar Alonso-Pimentel i Carmen Valiente, finalitzant en 8a posició.

Va ser medallista als Jocs del Mediterrani Split 1979, amb 2 ors, 1 plata i 2 bronzes. Dos anys més tard, va aconseguir 1 plata i 1 bronze als Jocs del Mediterrani Casablanca 1983.

Va ser escollida Millor esportista estatal en 2 ocasions, el 1979 i el 1980.

Moment #100FCN 40: Campions d’Europa Júnior de Waterpolo a Sittard 1980

El 10 d’agost de 1980, a la localitat holandesa de Sittard, es va assolir una de les fites més perseguides i somiades pel waterpolo espanyol: el títol continental en categoria júnior.

L’equip estava format per Enric Bertrán i Manuel Vila (CN Montjuïc), Rafa Aguilar i José Luis Morillo (CN Terrassa), Antoni Aguilar, Joaquim Barceló, Ernest González, i Jordi Pàmies (CN Barcelona), Antonio Aparicio i Jordi Signes (CN Barceloneta), Albert Canal i Manel Estiarte (CN Manresa) i Félix Fernández (Canoe NC). Entrenadors: Manel Ibern i Ponç Puigdevall.

Manel Estiarte i Antoni Aguilar van ser escollits dins “l’Equip ideal” del Campionat. 

Els nostres júniors van ser segons a Rotterdam 1970, sorprenent a tothom. Van tornar a ser segons a Barcelona 1971. Van ser tercers a Duisburg 1973. Van tornar a pujar al segon calaix del podi a Jonkoping 1975 i es van penjar la medalla de bronze a Malta 1976.

En tot aquest recorregut, van tenir 2 grans rivals: Hongria i la URSS, amb la que sempre s’havia perdut de forma inqüestionable. A Sittard, es va vèncer per primera vegada a aquesta primeríssima potència del waterpolo mundial.

Moment #100FCN 41: Els incis del Waterpolo femení a casa nostra

La Federació Catalana de Natació va organitzar el primer Campionat de Catalunya de Waterpolo femení el mes d’abril de 1981. Van participar 4 equips: el CN Sabadell, el CE Mediterrani, el CN Poble Nou i el CN Badalona. El Club Esportiu Mediterrani es va proclamar primer Campió de Catalunya. L’equip estava format per: Gemma Bernús, Mònica Bosch, Montse Ciprés, Anna Cortina, Matilde de Miguel, Enriqueta Ferri, Elvira Gil, Àngels Gimeno, Teresa Gimeno, Cristina Marín, Núria Ruiz i Silvia Saltó. Entrenador: Valerià Cardona.

La bona acollida del Campionat va propiciar que el mateix any es posés en marxa una Lliga Catalana.

El primer Campionat d’Espanya femení es va celebrar del 23 al 26 de juny de 1988. El CN Molins de Rei va proclamar-se primer Campió d’Espanya.
L’equip estava format per: Montse Antón, Mònica Arriola, Maria Cardús, Teresa Xambó, Lídia Calomardo, Lluïsa González, Núria Janés, Iolanda Cañellas, Sílvia Cañellas, Txell Martí, Rosa Valls, Elisabeth Alcalde i Anna Arriola. Entrenador: Xavier Ricart. Delegat: Lluís Calomardo.

El CN Catalunya va ser Campió d’Espanya el 1989, amb Esteva Ribalta d’entrenador. El “Cata” va tornar a repetir victòria la temporada 1990-91.
L’equip estava format per: Amparo Ballbé, Montserrat Cabanas, Montse Cerezo, Susana Maroto, Margarita Puig, Anna Sotés, Laura Flaqué, Sònia Moreno, Mª Rosa Pérez, Yolanda Gelpi, Olga González, Judith Burriel, Maria Cardús i Cristina Felani.

El CE Mediterrani va ser el dominador de la dècada del 90, amb 9 Campionats d’Espanya de Divisió d’Honor. També va ser el guanyador de la I Copa de la Reina, la temporada 1996-1997. L’equip estava format per: Elisabeth Fuentes, Belén Martín, Cristina Marcos, Meritxell Siré, Ana Ramírez, Eva Bernardo, Matilde de Miguel, Laura Pérez, Mariona Ribera, Vanessa Siré, Montse Jassé, Diana Bernús i Mar Parera. Entrenadora: Mar Sanromà. 2n entrenador: Carles Monterde.

La temporada 1999-200, el CN Sabadell va trencar l’hegemonia del conjunt santsenc. L’equip estava format per: Isabel Bonet, Mercè Vallès, Samantha Miquel, Patricia del Soto, Esther Martínez, Blanca Yubero, Mercedes López, Mònica Santos, Montse Casanovas, Carlota Trias, Raquel González, Sílvia Ortega i Belén Hidalgo. Entrenador: David Vidal.

A partir d’aquí, el CN Sabadell ha guanyat 18 Lligues Nacionals, només interromput pel CE Mediterrani en 2 ocasions (2002-2003 i 2009-2010), el CN Ondarreta-Alcorcón (2005-2006) i el CN Mataró (2019-2020). També té en el seu palmarès 17 Copes de la Reina.

Moment #100FCN 42: El Club Natació Barcelona, Campió d’Europa de Waterpolo

L’any 1981 va ser l’any del Club Natació Barcelona.

En aquell pont de desembre, els cenebistes es proclamaven Campions d’Europa a la Piscina Sant Jordi, convertint-se en el primer equip català i espanyol en aconseguir aquesta fita.

Aleshores, es jugava la final a quatre en format lligueta i el CNB es va imposar al Vasas hongarès, a l’Alphen holandès i a l’Spandau 04 alemany, en el partit definitiu 12-11.

Joan Jané, qui als seus 28 anys va demostrar estar en magnífica forma, va aconseguir cinc dels dotze gols del seu equip. Una altra peça clau va ser el jove manresà Manel Estiarte, màxim golejador als passats Jocs Olímpics de Moscou.

Una setmana després, el Natació Barcelona també aconseguia la Supercopa a Skopje, derrotant en la pròrroga al POSK de Split (12-11), completant d’aquesta manera una època memorable, en la que també va aconseguir 4 títols de lliga consecutius.

L’equip comptava a les seves files amb Joan Marimon, Dídac Òdena, Manel Estiarte, Jordi Carmona, Joan Jané, Salvador Franch, Leandre Ribera (Jr.), Frederic Sabrià, Miquel Chillida, Joaquim Barceló, Ernest González, Ignacio Lobera i Antoni Aguilar. Entrenador: l’hongarès Kalman Markovits.

Moment #100FCN 43: Primera medalla europea en waterpolo a Roma 1983

El 27 d’agost de 1983 es va guanyar la primera medalla europea en waterpolo. Havien estat necessaris 56 anys per arribar a assolir una medalla en aquesta competició, des del debut d’Espanya als Campionats d’Europa de Bolonya 1927.

El Campionat es disputava en format lliga, tots contra tots. L’equip va perdre els 2 primers partits, contra Hongria (10-12) i la Unió Soviètica (9-10), però després va guanyar els 4 següents, contra Romania (9-8), Iugoslàvia (9-8), Alemanya (8-7) i Holanda (8-7), assegurant-se la medalla de bronze.

Manel Estiarte va ser el màxim golejador de la competició.

L’equip estava format per: Manel Estiarte, Pere Robert, Dídac Òdena, Antoni Aguilar, Jordi Neira, José Luis Morillo, Manolo Delgado, Jordi Signes, Jordi Payà, Albert Canal, Rafa Aguilar, Mariano Moya i Félix Fernández. Entrenador: Manel Ibern.

 

Moment #100FCN 44: Primera medalla mundial Júnior a Barcelona 1983

El II Campionat Del Món Júnior de Waterpolo es va celebrar a les Piscines Bernat Picornell, del 29 de juliol al 5 d’agost de 1983.

La Seleccions estatals de waterpolo havien tingut actuacions molt bones en els 8 Campionats d’Europa Júnior disputats fins el moment, per la qual cosa es veia amb optimisme la celebració a Barcelona del Campionat del Món d’aquesta categoria.

A la fase preliminar, victòries davant Canadà (22-7) i Israel (19-5). A la fase semifinal, es va superar als Estats Units (10-6) i es va perdre davant d’Itàlia (6-9). En el partits finals, triomfs davant Iugoslàvia (10-8) i Cuba (9-6), que donaven la medalla d’or al combinat espanyol.

Aquesta victòria suposava el primer títol mundial que assolia la Selecció espanyola en tota la seva història, en qualsevol especialitat aquàtica i categoria d’edat.

L’equip estava format per: Jordi Sans, Manel Silvestre i Eduard Pujol (CN Montjuïc), Daniel Bonet i Miquel Pérez (CN Barceloneta), Marco Antonio González, Joan Carles Gomà i Emili Olivella (CN Barcelona), Francesc Granada (CN Catalunya), Jordi Sánchez (CN Martorell), Carlos Pérez-Blanco (Parque Móvil), Vicente Alonso i Alfredo Gómez (Canoe). Entrenador: Cornel Marculescu.

Jordi Sans va assolir el 1r lloc a la taula de golejadors, amb 29 dianes. A destacar també l’excel·lent actuació arbitral d’Eugeni Asencio.

Aquesta important fita es repetiria a Sao Paulo, el 1987, i a Long Beach, el 1991. També s’ha aconseguit una plata a El Cairo, el 1993, a Volos, el 2011, i un bronze a Mar del Plata, el 2005.

 

Moment #100FCN 45: Sergi López, primer medallista olímpic

El 23 de setembre de 1988, Sergi López Miró va aconseguir la medalla de bronze dels 200 metres braça als Jocs Olímpics de Seül. Va arribar en tercera posició, per darrera l’hongarès Szabo i l’anglès Gillingham, amb una marca de 2:15.21.

Aquest fet el convertia en el primer medallista olímpic català i espanyol de la història.

Es va iniciar al Club Natació Atlètic, va fitxar pel CN Sant Andreu i, el 1987, seguint al seu entrenador Jordi Murio, va anar al CN Montjuïc. El mateix any, va marxar a estudiar a la Universitat d’Indiana. Posteriorment, va competir per l’American University de Washington.

Va guanyar la medalla d’or dels 200 metres braça als Jocs del Mediterrani Latakia 1987. Va ser quart als JJOO de Barcelona 1992 i bronze als Campionats d’Europa Atenes 1991, a la mateixa prova. També es va penjar la medalla de plata amb l’equip espanyol de 4×100m estils als Campionats del Món en piscina curta Palma 1993, juntament amb Carlos Ventosa, Jaime Fernández i Josep Mª Rojano.

Va batre en 7 ocasions el rècord d’Espanya dels 200 metres braça en piscina de 50 metres. El 1990, a Seattle, el va deixar en 2:12.24.

Es va retirar el 1996 i va començar la seva carrera com a tècnic.

 

Moment #100FCN 46: Joaquín Fernández estableix una millor marca mundial

El 24 de gener de 1991, Joaquín Fernández va establir la millor marca mundial de 200m braça en piscina de 25 metres.

Ho va fer als Campionats de Catalunya celebrats a Sabadell, amb una marca de 2:08.62. Una plusmarca que va desbordar l’entusiasme de tota la grada, que no va dubtar en corejar el nom pel qual era conegut, “Humphrey”.

Deixeble de Dolors Jané, Joaquín Fernández va militar a les files del CN Mataró i del CN Sant Andreu.

Va participar en 3 Jocs Olímpics, Seül’88, Barcelona’92 i Atlanta’96 i va aconseguir un 4rt lloc als Mundials de Perth 1991, a tan sols 30 centèsimes del britànic Nick Gillingham.

Joaquín Fernández va mantenir durant anys un duel particular amb Sergi López, un enfrontament molt ben portat per tots dos, que els va beneficiar i va apujar el llistó del doble hectòmetre braça català i espanyol a un nivell extraordinari.

.

 

Moment #100FCN 47: Plata als Mundials de Perth 1991

El 13 de gener de 1991, la Selecció espanyola es va proclamar Subcampiona del Món a Perth.

Els Campionats del Món de 1990 es van ajornar fins al gener de 1991 per ajustar-los al calendari estiuenc d’Austràlia.

S’assolia una fita històrica, era la primera medalla mundial per al Waterpolo estatal.

Van començar malament el Campionat, perdent contra Iugoslàvia (3-8) a la Fase preliminar, però van seguir amb dues victòries en els següents partits, davant la Xina (21-9) i Romania (12-10).

A la 2a fase, importants triomfs davant d’Itàlia (8-7) i de la URSS (7-4).

En semifinals, la Selecció va superar Hongria (9-8) i es va plantar en la seva primera final mundial.

A la final, davant Iugoslàvia, es perdia per la mínima diferència 7-8.

L’equip estava format per: Josep Picó i Jesús Rollán (CN Catalunya), Joan Valls (CN Terrassa), Jordi Sans, Dani Ballart i Ricardo Sánchez (CE Mediterrani), Rubén Michavila, Salvador Gómez, Pedro García, Marco Antonio González i Miki Oca (CN Barcelona), Manel Silvestre (CN Montjuïc) i Manel Estiarte (Savona).
Seleccionador: Dragan Matutinovic: 2n entrenador: Rafa Aguilar. Delegat: Pere Robert; Metge: Miquel Masgrau. Fisoterapeuta: R. Guerrero.

Moment #100FCN 48: Jocs Olímpics Barcelona’92

A les 13.30 hores del 17 d’octubre de 1986, a Lausana, Joan Antoni Samaranch va pronunciar aquella frase que es va fer històrica: “À la ville de … Barcelona”, i la ciutat va esdevenir la seu dels Jocs Olímpics de 1992.

Els Jocs Olímpics marquen el punt més alt del moviment esportiu mundial. I organitzar-los és el màxim al que una ciutat pot aspirar.

Els símbols dels Jocs de la XXV Olimpíada van ser el logotip, dissenyat per Josep Maria Trias, i la mascota Cobi, un gos d’atura català obra de Javier Mariscal.

La cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, celebrada el 25 de juliol de 1992 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, va marcar un abans i un després en la història dels Jocs Olímpics, de les cerimònies i de la pròpia ciutat. Barcelona ’92 va deixar de ser un somni per convertir-se en una realitat.

A la inauguració es va representar l’escena mitològica d’Hèrcules separant els continents d’Europa i Àfrica creant el mar Mediterrani, així com el naixement de la ciutat de Barcelona.

El moment culminant de la cerimònia va arribar amb l’entrada de la torxa a l’Estadi Olímpic. El jugador de bàsquet del FC Barcelona Juan Antonio San Epifanio, “Epi”, va cedir el foc olímpic a l’arquer paralímpic Antonio Rebollo que va encendre el peveter.

El nostre àrbitre internacional de Waterpolo, Eugeni Asencio, va pronunciar el Jurament Olímpic d’imparcialitat en nom de tots els jutges i àrbitres presents als Jocs.

Pel que fa a la competició aquàtica, a les Piscines Picornell es van disputar 31 proves de natació. Van participar un total de 641 nedadors de 92 comitès nacionals diferents. Estats Units es va imposar en el medaller amb 27 medalles, seguit de l’Equip Unificat i d’Hongria.

Les estrelles de la competició van ser Evgueni Sadovi, amb 3 ors, i Aleksandr Popov, que es va imposar en les proves de 50 i 100m lliures. En dones, la gran triomfadora va ser l’hongaresa Krisztina Egerszegi, amb 3 ors.

El nedador del CN Sabadell, Martín Lopez-Zubero, va guanyar el primer or olímpic per a Espanya. Va ser als 200m esquena.

Lourdes Becerra, Elisenda Pérez, Martín López-Zubero i Marc Sánchez (CN Sabadell), Núria Castelló (CE Mediterrani), Itziar Esparza (CN Lleida), Joaquim Fernández i Sílvia Parera (CN Sant Andreu), Sergi López (CN Montjuïc), Cristina Rey (CN Terrassa), Carles Ventosa (CN Barcelona), Rocío Ruiz i Mª Luisa Fernández (CN Catalunya), van ser els representants dels Clubs catalans als Jocs. També hi va participar el lleidatà del CN Metropole, Sergi Roure.

L’àrbitre Maria Riba va participar en la competició natació.

El Waterpolo es va disputar a les Piscines Bernat Picornell i a la Piscina Municipal de Montjuïc (la fase preliminar).

La Selecció́ espanyola de waterpolo es va penjar la medalla de plata, la 1a medalla olímpica de la seva història. Itàlia es va proclamar campiona olímpica per tercer cop, al guanyar a Espanya en la final (8-9). 

2 jutges catalans van participar en l’arbitratge del Torneig de Waterpolo: Eugeni Asencio i Lluís Cillero.

La competició de Natació Sincronitzada es va desenvolupar a les Piscines Bernat Picornell. Van participar un total de 53 nedadores de 22 comitès nacionals diferents. Estats Units, Canadà i el Japó van ocupar les 3 primeres posicions, tant en la modalitat de Solo, com en la de Duo.

Eva López, Marta Amorós i Núria Ayala van ser les representants catalanes del CN Kallípolis a la competició. Eva López va finalitzar en 13a posició en la competició de Solo, i López i Amorós van disputar la final de Duo, acabant en 11a posició.

La presència arbitral catalana va venir per part de l’Helena Wüst.

La competició de Salts es va desenvolupar a la Piscina Municipal de Montjuïc. Van participar un total de 100 saltadors de 31 comitès nacionals diferents. La Xina, amb 3 ors, una plata i un bronze es va imposar en el medaller.

Dos dels llegats de Barcelona’92 han estat la imatge i la reputació. El Jocs Olímpics de 1992 van transformar la ciutat i van posar Barcelona al mapa de les ciutats més importants del planeta. L’excel·lència en l’organització, reconeguda a nivell internacional, va donar lloc a un sentiment d’orgull, no només entre els implicats en l’esdeveniment, sinó també entre els ciutadans en general.

Moment #100FCN 49: Eugeni Asencio fa el Jurament Olímpic dels jutges als JJOO Barcelona’92

Eugeni Asencio va pronunciar el Jurament Olímpic d’imparcialitat en nom de tots els jutges i àrbitres presents als Jocs Olímpics Barcelona’92.

El Sr. Asencio, que s’acomiadava com a àrbitre internacional de waterpolo, va tenir l’honor de ser escollit d’entre tots els jutges, àrbitres i oficials que havien d’intervenir en els Jocs. Just reconeixement a tota una vida dedicada al waterpolo, amb 432 partits internacionals.

Va iniciar la seva carrera com a porter de waterpolo al Club Natació Barcelona. Va guanyar 6 Campionats d’Espanya (1957, 1959, 1960, 1962, 1963 i 1965) i una Lliga (1966).

L’any 1969 va iniciar la seva activitat com a àrbitre. Va estar present a 5 Jocs Olímpics, Munic (1972), Moscou (1980), Los Angeles (1984), Seül (1988) i Barcelona (1992) i va dirigir les finals dels de Los Angeles’84 i Seül’88. També va arbitrar la final masculina del Campionat del Món de Madrid 1986.

Va presidíir el Col·legi Català d’Àrbitres (1971-72 i 1977-78), la comissió d’arbitratge de la RFEN (1980) i el Comitè d’Àrbitres espanyol (1981-82).

Moment #100FCN 50: JJOO Barcelona’92: Primera medalla olímpica per al Waterpolo

La final contra Itàlia va ser un partit tan disputat que va necessitar els 28 minuts reglamentaris i 18 més: 6 corresponents a la pròrroga normal i 12, a les següents quatre pròrrogues addicionals. Itàlia va guanyar el partit 8-9, marcant l’últim gol a 32 segons de finalitzar el sisè overtime.

La Selecció estava formada per: Jesús Rollán, Josep Picó, Sergi Pedrerol i Manel Estiarte (CN Catalunya), Salvador Gómez, Pedro García, Miki Oca, Rubén Michavila i Marco Antonio González (CN Barcelona), Jordi Sans, Dani Ballart i Ricardo Sánchez (CE Mediterrani) i Manel Silvestre (CN Montjuïc). Seleccionador: Dragan Matutinovic; 2n entrenador: Rafa Aguilar; Delegat: Pere Robert.

Per quarta vegada en uns Jocs, Manel Estiarte va acabar com a màxim anotador, després de Moscou 1980, Los Angeles 1984 i Seül 1988.

Malgrat l’extraordinària competició que va fer l’equip, la medalla de plata va tenir un regust amarg. Però després de 29 anys es recorda amb nostàlgia. Va ser un gran partit de Waterpolo!

Moment #100FCN 51: Sílvia Parera, primera medallista europea

El 7 d’agost de 1993, la incombustible nedadora Sílvia Parera i Carrau, es convertia en la primera nedadora espanyola que pujava a un podi europeu. Es va penjar la medalla de bronze dels 200m estilsal Campionat d’Europa Sheffield’93, amb una marca de 2:17.06. Al mateix Europeu, es va classificar en 5a posició als 400m estils (4.48.77).

La Sílvia va començar a competir al CN Premià, on va coincidir amb Dolors Jané com a entrenadora, a la que va seguir després al CN Mataró i al CN Sant Andreu.

Olímpica a Seül’88, Barcelona’92 i Atlanta’96, va ser campiona d’Espanya en 33 ocasions i va batre 36 rècords estatals durant el període 1986-93.

Moment #100FCN 52: El CN Catalunya, Campió d’Europa i de la Supercopa 1994-1995

El 10 d’abril de 1995, el CN Catalunya es va proclamar Campió de la Copa d’Europa, en vèncer al Ujpest Torna Egylet d’Hongria per 7 gols a 6, a Barcelona, i 8 a 7, a Budapest.

Va superar a l’Amersfoort holandès en quarts de final i al Mladost de Croàcia en semifinals.

Els de Gràcia es van convertir així en el segon club català Campió d’Europa de Waterpolo.

I 19 dies més tard, el 29 d’abril, el CN Catalunya va guanyar la seva segona Supercopa d’Europa (la primera, a la temporada 1991-1992). En aquesta ocasió, davant el Vasas hongarès. Va perdre 6 a 8 a l’anada, a Budapest, i es va imposar 12 a 9 a la tornada, a Barcelona.

L’equip de la temporada 1994-1995 estava format per: Jordi Payà, Sergi Pedrerol, Josep Mª Abarca, Pedro García, Jesús Rollán, Jordi Neira, Igor Milanovic, Igor Gocanin, Francesc Xavier Garcia, Óscar Arévalo, Joaquim Serracanta, Ramon Rosell, Xavier Garcia, Albert Estruga, Oriol Garcia, Eduard Montero, Raúl Navarro, Víctor Ramos, Pau Castro i Carles Ollé.
Entrenador: Dragan Andric. Assistent: Josep A. Montero

Van ser els anys d’or de l’equip masculí de waterpolo del “Cata”, que ja havia arribat a dues finals de la Copa d’Europa, el 1988 i 1994, i a la tercera va aconseguir el somni.

A més d’aquests 3 grans triomfs internacionals, el CN Catalunya té un palmarès brillant, amb 1 Recopa d’Europa (1992), 7 Lligues Nacionals (1988-1989-1990-1992-1993-1994-1998) i 6 Copes del Rei (1987-1988-1990-1992-1994-1997).

Moment #100FCN 53: Campions olímpics a Atlanta 1996

Després de 90 anys de treball i un munt d’il·lusions, somnis i esperances es va aconseguir la glòria olímpica.

Els integrants de l’equip: Jordi Sans (CN Poble Nou), Dani Ballart, Salvador Gómez, Iván Moro i Miki Oca (CN Barcelona), Josep Mª Abarca, Jordi Payà, Sergi Pedrerol, Jesús Rollán i Pedro García (CN Catalunya), Carles Sanz (CN Terrassa), Ángel Andreo (CN Montjuïc) i Manel Estiarte (Pescara). Entrenador: Joan Jané. 2n Entrenador: Santi Fernández. Delegat: Pere Robert. Metge: Albert Estiarte. Fisioterapeuta: Sergi Planella.

A la fase preliminar, 3 victòries, contra Alemanya (9-3), contra Holanda (8-7) i contra Rússia (8-6) i 2 derrotes, contra Iugoslàvia (7-9) i contra Hongria (7-8).

A quarts de final, el creuament amb Estats Units es va resoldre amb una victòria per 5 gols a 4 a favor d’Espanya. En semifinals, van derrotar a Hongria (7-6) i, ja a la final, van superar a Croàcia per 7 gols a 5.

El somni ja era una realitat!

Com era d’esperar, tots els mitjans de comunicació es van fer ressò de l’anhelat èxit waterpolístic. Fins i tot, van arribar a desfilar per la firma Armand Basi a la Passarel·la de moda Gaudí, on els jugadors van poder exhibir la seva preuada medalla d’or.

Moment #100FCN 54: Lourdes Becerra, finalista olímpica a Atlanta 1996

Lourdes Becerra va participar en tres Jocs Olímpics (1992, 1996 i 2000) i va aconseguir el millor resultat a Atlanta 1996, amb una setena plaça als 400m estils.

La seva marca, 4:45.17, un rècord d’Espanya que va estar vigent fins al 2008.

La nedadora del CN Sabadell va igualar la millor classificació femenina de la història de la natació espanyola en uns Jocs Olímpics, la 7a posició de Mari Paz Corominas a Mèxic’68.

Als Campionats d’Europa en piscina curta de 1998 a Sheffield, va guanyar una medalla de plata als 200m braça i una de bronze als 400m estils.

Als Campionats del Món en piscina curta de 1999 a Hong Kong, es va penjar la medalla de bronze als 400m estils.

Va batre 19 rècords d’Espanya i va ser campiona individual en 39 ocasions.

Moment #100FCN 55: Campions del Món de Waterpolo a Perth 1998

A Perth’98, la Selecció estatal es va adjudicar el seu primer títol de Campiona del Món guanyant a Hongria per 6 gols a 4.

El combinat que dirigia Joan Jané va arribar invicte a la final, després de deixar pel camí a seleccions tan potents com la de Iugoslàvia, a la que van derrotar en semifinals (5-3) i, anteriorment, a l’amfitriona Austràlia (5-4), als Estats Units (5-4) i a Grècia (7-6).

A destacar el treball defensiu de l’equip i la gran actuació de Jesús Rollán, amb parades d’autèntic mèrit i, en molts casos, determinants per trencar el ritme del rival. Va ser nomenat millor porter de la competició. Estiarte, que a la final va marcar dos gols, el primer i l’últim, es va adjudicar el títol de màxim golejador de la competició.

La Selecció estava formada per: Sergi Pedrerol, Jordi Sans, Carles Sanz, Pedro García i Jesús Rollán (CN Catalunya), Salvador Gómez i Gustavo Marcos (CN Atlètic-Barceloneta), Rubén Michavila (CE Mediterrani), Dani Ballart (CN Sabadell), Iván Pérez (CN Barcelona), Miguel Ángel González i Ivan Moro (Real Canoe NC), Manel Estiarte (Pallanuoto Pescara). Entrenador: Joan Jané. 2n Entrenador: Antonio Aparicio. Metge: Albert Estiarte. Fisioterapeuta: Miguel A. Rodríguez. Delegat: Pere Robert.

Moment #100FCN 56: Mireia Garcia, Bronze europeu a Hèlsinki 2000

Mireia Garcia es va penjar la medalla de bronze dels 200m papallona al Campionat d’Europa Hèlsinki 2000.

La nedadora del CN L’Hospitalet, que a l’Europeu d’Istanbul 1999 ja va ser finalista (7a), va pujar al tercer calaix del podi.

En semifinals, Mireia Garcia havia marcat el segon millor registre, amb 2:10.53, millor marca personal. A la final va arribar tercera, amb un temps de 2:10.44. Primera va ser la polaca Otylia Jedrzeczak i segona, la danesa Mette Jacobsen.

Olímpica a Sydney 2000 i finalista als Mundials de Fukuoka 2001 (7a), va guanyar la medalla d’or als XIV Jocs del Mediterrani de Tunis 2001.

Moment #100FCN 57: Campions del Món de Waterpolo a Fukuoka 2001

A Fukuoka 2001, Espanya va guanyar a Iugoslàvia en la final per 4 gols a 2 i va revalidar el seu títol mundial.

Els iugoslaus eren un equip molt difícil a batre, encara que els nostres portaven quatre finals consecutives i havien aconseguit la glòria en l’últim Campionat del Món Perth 1998. Però havia començat la renovació de l’equip i el futur podia perillar.

Gabi Hernández, amb tres gols, va ser el jugador més destacat de la final. Dani Ballart ho va ser en semifinals, amb 2 dianes.

Joan Jané va basar el Mundial en una defensa extraordinària. 6 victòries consecutives a la fase classificatòria (Austràlia, Japó, Croàcia, Estats Units, Holanda i Rússia) i una davant d’Itàlia en semifinals (4-2), van portar l’equip a la desitjada final.

L’equip estava format per: Gabriel Hernández, Daniel Ballart, Sergi Pedrerol, Gustavo Marcos, Carles Sanz, Iván Pérez, Jesús Rollán, Guillermo Molina, Ángel Andreo, Iván Moro, Salvador Gómez, Javier Sánchez-Toril i Daniel Moro. Entrenador: Joan Jané. 2n Entrenador: Antonio Aparicio. Delegat: Pere Robert.

Moment #100FCN 58: Les primeres medalles internacionals per al Waterpolo femení en categoria júnior a Loulé 2002 i Calgary 2003

L’estiu de 2002, s’aconseguia la primera medalla internacional del Waterpolo femení espanyol, un bronze. Va tenir lloc al Campionat d’Europa Júnior de Loulé (Portugal), del 26 de juny al 6 de juliol.

L’equip va acabar invicte a la fase preliminar, guanyant a Suïssa (28-3), Alemanya (11-5), Portugal (16-5), Txèquia (10-8) i Holanda (7-4). En semifinals Espanya va perdre per la mínima (6-5) davant Grècia. I, al partit pel 3r i 4rt lloc, triomf davant les russes (10-9), després de remuntar un 3-0 advers.

L’equip estava format per: Blanca Gil, Samantha Miquel i Pepa Jiménez (CN Sabadell), María Zorita, Núria Casas i Patricia Prat (CN Sant Andreu), Carolina López i Jennifer Pareja (CN Sant Feliu), Anna Pardo i Sonia Rebordosa (CE Mediterrani), Elisabeth Tutusaus (CN Rubí), Beatriz Hernández i Gema Flores (CN La Latina), Marta Bautista (CN Moscardó) i Cayetana Ayuso (AR Concepción). Entrenadora: Mar Sanromà. Assistent: Andreu Roig. Psicòleg: Pep Marí. Metge: Carme Comellas. Fisioterapeuta: Laia Monné. Nutricionista: Vicky Pons.

L’any següent, la Selecció va prendre part, per primera vegada, en el Campionat del Món Júnior, que va celebrar la seva cinquena edició a Calgary (Canadà), del 23 al 21 d’agost de 2003.

Primeres de grup després de la fase preliminar amb 5 victòries, davant Nova Zelanda (15-7), Holanda (12-6), Txèquia (13-5), França (10-3) i Austràlia (7-6), i un empat amb Rússia (7-7). En semifinals, derrota davant la sòlida defensa de Canadà (6-9). I, al partit pel bronze, victòria davant les russes (9-7), aconseguint la primera medalla mundial per a Espanya.

Pocs canvis en l’alineació respecte a Loulé: Blanca Gil, Samantha Miquel i Pepa Jiménez (CN Sabadell), María Zorita, Carolina López, Núria Casas i Yurema Sabio (CN Sant Andreu), Jennifer Pareja (CN Sant Feliu), Anna Pardo i Sonia Rebordosa (CE Mediterrani), Elisabeth Tutusaus (CN Rubí), Beatriz Hernández i Gema Flores (CN La Latina). Entrenadora: Mar Sanromà. Assistent: Andreu Roig. Metge: Carme Comellas. Fisioterapeuta: Laia Monné. Delegada: Lídia Flaqué.

 

Moment #100FCN 59: Campionats del Món Barcelona 2003

Els X Campionats del Món de Natació van tenir lloc a Barcelona del 12 al 27 de juliol de 2003. Van participar un total de 2015 esportistes de 157 federacions nacionals.

Els escenaris es van repartir entre el Port Vell i les platges, per a les proves d’Aigües Obertes, la nova piscina del Club Natació Barcelona, per al Waterpolo, la Piscina Municipal de Montjuïc, per acollir els Salts, les Piscines Bernat Picornell, per a la competició de Natació Sincronitzada i, sobretot, la gran aposta dels Campionats, la increïble piscina del Palau Sant Jordi, per a disputar les proves de Natació i les semifinals i finals de Waterpolo masculí.

La mascota era una gota d’aigua amb casquet de bany i s’anomenava I-plash.

“Serà increïble”, l’eslògan de campanya, anticipava uns grans Mundials.

Al Palau Sant Jordi, Phelps es va convertir en el primer nedador en batre 5 rècords del món en una mateixa competició. 3 ors i 2 plates per al nord-americà, amb només 18 anys.

Altres noms propis van ser Alexandr Popov, guanyador de les proves de velocitat, Ian Thorpe en el mig fons, Grant Hackett en el fons, Aaron Peirsol en les proves d’esquena i Kosuke Kitajima en les de braça.

L’alemanya Hannah Stockbaauer, amb 3 ors, l’holandesa Inge de Bruijn i la ucraïnesa Yana Klochkova, amb dos ors cadascuna, van protagonitzar la competició femenina.

Nina Zhivanevskaya va guanyar l’or per a Espanya. La nedadora del CN Sabadell va vèncer en els 50m esquena.

En la competició de Natació Sincronitzada, la francesa Virginie Dedieu va ser la gran triomfadora en el Solo, amb 99,251 punts. Les “Anastasies” russes van impressionar en el Duo i el Japó es va imposar en la Combinada lliure, primera vegada que aquesta modalitat entrava en acció.

L’equip espanyol va aconseguir 3 medalles, un bronze de Gemma Mengual en Solo, un bronze de Mengual i Paola Tirados en Duo, i una plata compartida amb els Estats Units en Combo. Eren les primeres medalles assolides per la Natació Sincronitzada espanyola en uns Mundials de Natació.

David Meca va aconseguir la medalla de plata als 25 kilòmetres Aigües Obertes. També es va penjar el bronze en la prova dels 10 kilòmetres.

Rússia va dominar la competició masculina amb 3 ors de Diatchin, Kochkarov i Kudinov. La italiana Viola Valli es va adjudicar els 5 i 10 km en categoria femenina.

En Waterpolo masculí, la medalla d’or va ser per a Hongria. Espanya es va classificar en 5è lloc.

En la competició femenina, la Selecció d’Estats Units es va proclamar Campiona del món. Espanya va finalitzar en 8a posició.

En Salts, 4 països van repartir-se les medalles d’or: la Xina, Rússia, Austràlia i Canadà.

Els Mundials de Natació Barcelona 2003 van tornar a convertir Barcelona en una ciutat prodigiosa.

La premsa, la mateixa organització, federacions, públic i nedadors, van coincidir que aquests Mundials van ser tot un èxit, tant en l’organització com en els resultats aquàtics, amb 14 rècords de el món, 205.563 espectadors a les diferents seus, 12.250 persones en una jornada de natació i 645 milions de telespectadors.

Moment #100FCN 60: Plata i bronze per a David Meca als Campionats del Món Barcelona 2003

David Meca va aconseguir la medalla de plata als 25 kilòmetres Aigües Obertes, després d’una arribada que va necessitar la foto-finish.

Després de més de cinc hores de competició, 7 nedadors es van jugar la victòria en un llarg esprint en aigües del Port de Barcelona. Tres d’ells, Kudinov, Meca i Stoichev, es van avançar als seus rivals en els últims metres. Tot i que el rus va aixecar els braços després de creuar la meta, ningú es va atrevir a dir qui havia tocat primer.

Per megafonia es va anunciar que els jutges estudiarien l’arribada per a determinar el guanyador. Després d’una interminable espera, van adjudicar l’or al rus Yury Kudinov (5:02:20.0), la plata a David Meca (5:02:20.4) i el bronze al búlgar Petar Stoichev (5:02:20.6).

El nedador sabadellenc, que militava a les files del CN Atlètic-Barceloneta, també es va penjar el bronze en la prova dels 10 kilòmetres. Va superar en l’última braçada al rus Evgeny Bezruchenko, al que va avantatjar per una sola dècima de segon.

Meca: “Aconseguir una medalla aquí és el màxim, a la teva ciutat”.

Amb les dues medalles de Barcelona, sumades a les quatre obtingudes en anteriors Campionats (or als 10km i plata als 25 km a Perth 1998 i dues plates als 5 i 25 km a Honolulu 2000), Meca ja sumava 6 metalls mundials i 3 europeus (plata als 25 km i bronze als 5 km a Hèlsinki 2000 i bronze als 25 km a Berlín 2002).

Moment #100FCN 61: Les primeres medalles mundials per a la Natació Sincronitzada a Barcelona 2003

L’equip de natació sincronitzada va triomfar als Mundials de Barcelona 2003.

Va aconseguir 3 medalles, un bronze de Gemma Mengual en Solo, un bronze de Mengual i Paola Tirados en Duo, i una plata, compartida amb els Estats Units, en Combo.

Eren les primeres medalles assolides per la natació sincronitzada espanyola en uns Mundials de Natació. També era la primera vegada que la competició de Combinada lliure entrava en acció.

En el Solo, interpretant la pèrfida Salomé, la nedadora del CN Kallípolis va fer un exercici ple d’expressió i força, al ritme d’una música àrab. En el Duo, Mengual i Tirados van nedar una coreografia inspirada en el Cirque du Soleil. En el Combo, les noies de Tarrés van realitzar un exercici impecable amb la cançó “Barcelona” de Freddy Mercury i Montserrat Caballé, barrejada amb compassos de “The show must go on” de Queen.

L’equip estava format per Gemma Mengual, Paola Tirados, Irina Rodríguez, Andrea Fuentes, Gisela Morón Rovira, Alicia Sanz, Ione Serrano, Tina Fuentes, Raquel Corral i Ana Montero. Entrenadora: Anna Tarrés. Assistents: Mayu Fujiki i Aurora Gil.

Amb tres metalls, Gemma Mengual es va erigir com la millor esportista espanyola de tots els temps.

Moment #100FCN 62: El relleu 4x200m lliure femení, Campiones d’Europa a Madrid 2004

El 4 x 200m lliure femení va aconseguir, per primera vegada, un gran títol per equips.

El ja contrastat relleu, medalla de plata als Europeus de Berlín 2002 i cinquè als Mundials de Barcelona 2003, va pujar al 1r calaix del podi (8:03.41).

Tatiana Rouba (2:00.14), del CN Catalunya, Melissa Caballero (2:00.66), del CN Sabadell, Laura Roca (2:02.85), del CN Terrassa, i Erika Villaécija (1:59.76), del CN L’Hospitalet, van guanyar per quasi 3 segons al 2n classificat, França. Romania es va penjar el bronze.

Joan Fortuny, l’entrenador de les quatre nedadores al CAR de Sant Cugat: “Tenia esperances de guanyar. Pensàvem que Itàlia i França serien una mica més difícils, però … al final, han lluitat molt i ho han fet molt bé”.

Les noies d’or van portar llaços negres als xandalls en record de les víctimes de l’11 M.

Moment #100FCN 63: Erika Villaécija, Campiona d’Europa a Madrid 2004

El 12 de maig de 2004, Erika Villaecija es va proclamar Campiona d’Europa dels 800m lliure.

Or i rècord d’Espanya (8:31.26) per a la nedadora del Club Natació L’Hospitalet als Campionats d’Europa de Natació de Madrid 2004.

La barcelonina, que ja s’havia proclamat Campiona d’Europa dels 800m en piscina curta a Dublín, va reconèixer que “això és el que jo volia, guanyar la medalla d’or i acostar-me als 8:30”.

El seu palmarès als Campionats d’Europa en piscina llarga és extens: dues plates a Eindhoven 2008, en 800 i 1500m, un bronze a Budapest 2010, en 1500m, i un bronze a Debrecen 2012, en 1500m. Als resultats individuals, cal afegir una plata en el relleu 4x200m lliure a Berlín 2002 i l’or aconseguit a Madrid 2004 en la mateixa prova.

En piscina curta, a l’or de Dublín 2003, cal sumar 3 plates en els 800m, a Debrecen 2007, Istanbul 2009 i Szczecin 2011, 2 bronzes, també en els 800m, a Viena 2004 i Hèlsinki 2006, i 1 bronze en els 400m també a Viena 2004.

Moment #100FCN 64: Xènia López, bronze continental als 5 km Aigües Obertes

Xènia López va aconseguir la medalla de bronze dels 5 quilòmetres en Aigües Obertes als Campionats d’Europa de natació de Madrid 2004.

La nedadora del Club Natació Sabadell va arribar darrere de les alemanyes Britta Kamram i Stefanie Biller. Va nedar els 5 quilòmetres en un temps de 59:16.06, cinc segons més que la guanyadora.

La prova es va celebrar al Pantà de San Juan, amb una temperatura de l’aigua de 14ºC.

L’any següent, als Mundials de Montreal 2005, la Xènia va finalitzar en 6a posició a la prova dels 10 km (1:56:08.50), a només 8 segons de la vencedora, l’holandesa Edith Van Dij.

També va participar als Mundials de:
– Barcelona 2003, amb un excel·lent 10è lloc als 5 km.
– Melbourne 2007, 15a als 5km i 26a als 10 km.
– Sevilla 2008, 10a en 5 km.

Moment #100FCN 65: Marta Nogués, Subcampiona d’Europa en 10 km Aigües Obertes

Marta Nogués va penjar-se la medalla de plata dels 10 quilòmetres en Aigües Obertes als Campionats d’Europa de Madrid 2004.

Amb només 18 anys, la nedadora del CN Catalunya va arribar en segona posició (1:54:25), protagonitzant un emocionant esprint. Nogués va treure les poques forces que li quedaven després de 10 quilòmetres i gairebé dues hores de travessia nedant, per prendre-li la plata a l’alemanya Angela Maurer, a la que va avantatjar en menys d’un segon. Primera va ser la també alemanya Britta Kamram.

Nogués competia per primera vegada aquell any en Aigües Obertes a causa d’una lesió en una espatlla que la va tenir parada la major part de 2004.

“M’ho he deixat tot, no sé d’on he tret les forces. He pensat en tots els entrenaments que he fet, en els meus entrenadors, en els meus pares … No sabia on era. La clau ha estat seguir el camí recte entre les boies”, va explicar Nogués després de la prova.

El 2003, es va proclamar Subcampiona d’Europa Júnior dels 5 km a Sevilla i va ser 14a als 10 km dels Mundials de Natació de Barcelona.

Moment #100FCN 66: David Meca, Campió del Món dels 25 km Aigües Obertes a Montreal 2005

El 24 de juliol de 2005, David Meca es va proclamar Campió del Món dels 25 quilòmetres Aigües Obertes als Mundials de Natació de Montreal 2005.

Aconseguia així la seva anhelada corona mundial, després que se li escapés a Perth 1998 i a Honolulú 2000, on va ser subcampió.

El temps del guanyador a la línia d’arribada va ser de 5 hores i 21 segons.

Meca va aprofitar que els seus principals rivals paraven per a recuperar forces en l’últim avituallament per donar el cop d’autoritat i marxar en solitari, arribant en primera posició després d’un llarg esprint.

David Meca: “Vaig fer l’avituallament abans de l’última volta, en el pas pel km 23, i quan vaig veure que Capell parava a beure, vaig aprofitar per tirar. Quan vaig tenir set, vaig beure aigua de l’estany”.

“Tenia molta por”, va dir Meca, a l’acabar. “Quan m’he llevat aquest matí he vomitat dels nervis. Des de que vaig començar a competir, he guanyat medalles en tots els campionats del món, en tots els europeus, en totes les copes de món, i ja em veia molt gran. Seguia sense l’or. Pensava que no ho aconseguiria”.

Moment #100FCN 67: 4 medalles per a la Natació Sincronitzada als Mundials de Montreal 2005

Gemma Mengual va aconseguir la medalla de bronze en Solo, en una competició de gran nivell. Amb la seva interpretació de “Salomé” va emocionar als espectadors amb un exercici ple de sentiment i de qualitat tècnica.

En Duo, Gemma Mengual-Paola Tirados es penjaven la plata, per darrere de les “Anastasies” russes i per davant de Japó.

En Combo, van pujar al tercer calaix del podi. Les noies d’Anna Tarrés van veure recompensat el bon exercici que van realitzar a la final, una vistosa coreografia basada en la música del grup “Queen”.

També van obtenir la medalla de bronze en Equip. Una composició de Salvador Niebla, titulada “Dalí”, va permetre que l’equip gaudís a l’aigua d’un exercici molt original i amb molt de risc. Aquesta medalla suposava el primer metall mundial en aquesta modalitat.

Anna Tarrés: “Aquesta medalla vol dir que estem a l’elit. Estem als podis de totes les especialitats”.

L’equip estava format per: Gemma Mengual, Andrea Fuentes, Tina Fuentes, Irina Rodríguez, Gisela Morón i Cristina Violán (CN Kallípolis), Paola Tirados (CN Las Palmas), Raquel Corral (Real Canoe NC) i Thaïs Henríquez (CN Metropole). Entrenadora: Anna Tarrés. Assistent: Mayu Fuyiki.

 

Moment #100FCN 68: Eduard Lorente, Campió d’Europa a Hèlsinki 2006

Eduard Lorente es va proclamar Campió d’Europa de 50 metres lliure als Campionats d’Europa de natació en piscina curta Hèlsinki 2006.

El nedador del CN Sant Andreu va arribar a la capital finlandesa en un notable estat de forma. Va signar la seva millor marca (21.53) i, per tant, va batre el rècord d’Espanya que ell mateix posseïa.

Olímpic a Sydney 2000 i Atenes 2004, va ser el primer nedador espanyol que va participar en una final mundial de 50m lliure, a Montreal 2005. També es va penjar el bronze als Europeus de Viena 2004 i va ser el primer nedador espanyol en baixar dels 50 segons als 100m lliure.

 

Moment #100FCN 69: 6 medalles mundials per a la Natació Sincronitzada a Melbourne 2007

Gemma Mengual es va penjar la plata en Solo tècnic. Seguint una música de reminiscències africanes va obtenir 98 punts sobre 100 i només l’enorme potencial de la russa Natalia Ischenko (99 punts) li va impedir pujar al més alt de podi.

Bronze per a Mengual en Solo lliure (98 punts), amb una coreografia basada en un poema de Federico García Lorca. Una cançó de bressol, musicada per la portuguesa Dulce Pontes, que la nedadora del CN Kallípolis va defensar amb molt de sentiment.

Gemma Mengual i Paola Tirados van aconseguir la medalla de plata en la prova tècnica de Duo (97.500 punts). Perfectament sincronitzades, seguint una música popular búlgara, van donar mostres de la seva qualitat i van superar a les japoneses, les seves rivals per la segona posició.

També van ser plata en el Duo lliure (97.667 punts). Van defensar la composició “Els quatre elements”, obra de Salvador Niebla.

En Equips, plata en la rutina lliure (98.500 punts) i bronze en la prova tècnica (97.167 punts).

L’equip estava format per: Gemma Mengual, Andrea Fuentes, Ona Carbonell, Tina Fuentes, Gisela Morón, Irina Rodríguez i Cristina Violán (CN Kallípolis), Alba Cabello (AD Sincro Retiro), Paola Tirados (CN Las Palmas), Thaïs Henríquez (CN Metropole) i Laura López (CS Fabionelli).
Entrenadora Anna Tarrés. Assistents: Mayu Fuyiki, Bet Fernández i Laura Amorós.

Moment #100FCN 70: Bronze del Waterpolo masculí a Melbourne 2007

La Selecció estatal de Waterpolo va aconseguir la medalla de bronze als Mundials de Melbourne, després d’una victòria de mèrit davant Sèrbia, actual campiona del Món i d’Europa, en un partit resolt després d’una pròrroga (9-9) i 17 penals (8-9).

El porter, Iñaki Aguilar, va estar sensacional. Va aturar una pena màxima durant el partit i dos més a la tanda de penals.

Guillermo Molina va ser escollit “Millor jugador” del Torneig mundialista.

Rafa Aguilar: “Hem somiat temps i temps amb aquesta medalla i ara s’ha fet realitat. Sento molta alegria pels jugadors que han estat excel·lents”.

L’equip estava format per: David Martín, Xavi García, Felipe Perrone i Xavi Vallès (CN Atlètic-Barceloneta), Iñaki Aguilar, Ricardo Perrone, Iván Pérez i Guillermo Molina (CN Barcelona), Iván Gallego i Svilen Piralkov (CN Terrassa), Marc Minguell (CE Mediterrani), Mario García (CN Ondarreta-Alcorcón) i Ángel Andreo (WP Zaragoza).
Entrenador: Rafa Aguilar. Assistents: Antonio Aparicio i Joaquim Colet. Metge: Albert Estiarte. Fisioterapeuta: Emili Durán. Delegat: Miquel Trapé.

Moment #100FCN 71: 4 ors de la Natació Sincronitzada a Eindhoven 2008

La Selecció estatal va tenir una brillant actuació als Campionats d’Europa d’Eindhoven 2008 a l’aconseguir 4 medalles d’or: en Solo, Duo, Equips i Combo.

L’equip va aprofitar l’absència de Rússia en les proves d’Equip i Duo, però en el Solo, Gemma Mengual (98.400 punts) va guanyar a Natalia Ischenko (98.300 punts), campiona de món i única nedadora russa present a la competició.

Aquesta era la primera medalla d’or internacional en una prova individual. A més, Mengual es convertia en l’única nedadora del món en aconseguir quatre medalles d’or en uns Europeus.

En Duo, Gemma Mengual i Andrea Fuentes no van tenir problemes per a superar a les seves rivals per un ampli marge: 97.800 punts per a les nedadores del CN Kallípolis i 94.900 punts per a les italianes. Era la primera vegada que Espanya es proclamava campiona continental en l’exercici per parelles.

Primera posició també en la competició d’Equips (97.800 punts) i en el Combo (97.900 punts).

L’equip estava format per: Gemma Mengual, Andrea Fuentes, Gisela Morón, Irina Rodríguez, Ona Carbonell, Cristina Violán, Alba Cabello Raquel Corral, Thaïs Henríquez, Laura López i Paola Tirados. Entrenadora Anna Tarrés. Assistents: Mayu Fuyiki, Bet Fernández i Laura Amorós.

Moment #100FCN 72: Subcampiones d’Europa de Waterpolo a Màlaga 2008

La Selecció femenina de Waterpolo va guanyar la medalla de plata als Campionats d’Europa de Waterpolo celebrats al Centro Acuático de Màlaga, del 4 al 13 de juliol de 2008. Una medalla de plata amb sabor d’or ja que representava la primera medalla continental absoluta que guanyava el combinat femení espanyol.

A la fase preliminar es va guanyar a Rússia (10-9) i a Alemanya (13-7), i es va empatar amb Holanda (10-10). Les noies de Vicenç Tarrés van finalitzar primeres de grup i van passar directament a semifinals, on van derrotar Hongria (8-7). En el partit de la final, van aconseguir remuntar un marcador advers (3-8), però finalment Rússia es va proclamar Campiona d’Europa per 8 gols a 9. Blanca Gil va ser escollida MVP del Campionat.

L’equip estava format per: Patricia del Soto (Olympiacos), Laura Ester, Maica García i Cristina López (CN Sabadell), Laura Ester, Ona Meseguer, Anna Pardo, Cristina Pardo i Jennifer Pareja (CE Mediterrani), Pili Peña, Laura López, Irene Hagen i Míriam López-Escribano (CN Alcorcón Arena), Blanca Gil (Orizzonte Catania). Entrenador: Vicenç Tarrés. 2n Entrenador: Sergio Aguilera. Metge: Lourdes Quirós. Fisioterapeuta: Fidel Sust. Delegada: Lidia Flaqué.

Moment #100FCN 73: Primeres medalles olímpiques de la Natació Sincronitzada a Pequín 2008

Gemma Mengual i Andrea Fuentes van aconseguir la primera medalla olímpica per a Espanya en Natació Sincronitzada.

Va ser en la modalitat de Duo. Van acabar en segona posició després de l’exercici tècnic. Al ritme de la música tradicional russa de “Kalinka”, Mengual i Fuentes van realitzar un exercici impecable.

La rutina lliure començava amb una espectacular apnea de gairebé 30 segons. Jugant en tot moment amb la mirada i l’expressió de les mans, van captivar a les jutges amb la seva interpretació de l’òpera moderna “Flama”, que van acabar amb una sincronització gairebé perfecta, la suficient per a que una de les jutges els donés un 10 en execució artística.

L’equip també es va penjar la medalla de plata. Després de la rutina tècnica ocupaven la segona posició, gràcies a un exercici caracteritzat per la velocitat i les agrupacions compactes, amb una contagiosa música soul i rap.

En l’exercici lliure, l’equip va realitzar una de les més brillants interpretacions de la seva rutina “Àfrica”, basada en elements i música tribal africana amb la que les nedadores formaven figures i elements relacionats amb els animals africans.

L’equip estava format per: Gemma Mengual, Andrea Fuentes, Irina Rodríguez, Gisela Morón i Laura López (CN Kallípolis), Paola Tirados (CN Las Palmas), Alba Cabello (Sincro Retiro), Raquel Corral (Real Canoe NC) i Thaïs Henríquez (CN Metropole). Entrenadora: Anna Tarrés. Ajudants: Bet Fernández i Mayu Fujiki.

Gemma Mengual: “És el reconeixement als anys d’esforç i treball que hem fet totes”.

 

Moment #100FCN 74: Alan Cabello, medalla de bronze als Europeus d’Istanbul 2009

Alan Cabello va aconseguir la medalla de bronze dels 200m estils als Europeus de Natació en piscina curta d’Istanbul 2009.

Alan Cabello: “Aquest bronze té gust a glòria. La clau ha estat en el tram de braça que és on he perdut de vista a Cseh i he anat directe a per la medalla. Estic molt feliç”.

El nedador del CN Sant Andreu, que al matí havia batut el rècord nacional amb 1:53.99, va tornar a superar la plusmarca estatal a la final, amb un crono d’1:53.04. Aquest rècord encara ara està vigent. I manté el rècord d’Espanya dels 400m estils en piscina curta, que també va aconseguir a Istanbul (4:05.09).

A l’anterior edició, a Rijeka 2008, també va ser tercer als 200m estils. I a Eindhoven 2010, va tornar a pujar al tercer calaix del podi, aquesta vegada en els 100m estils.

Cabello va ser Campió d’Espanya individual en 19 ocasions i va batre 11 rècords d’Espanya.

A més, va proclamar-se Campió d’Europa Júnior dels 4×100 estils a Palma de Mallorca 2006, amb Melquíades Álvarez, Pablo Ordoñez i Marcos Vázquez.

Moment #100FCN 75: 7 medalles de la Natació Sincronitzada als Mundials de Roma 2009

Al Campionat del Món de Natació, celebrat a Roma el 2009, la Selecció estatal, amb Gemma Mengual al capdavant, va guanyar set medalles, 1 or en combo i 6 de plata en Solo, Duet i Equip, tant en rutina tècnica com en lliure.

Gemma Mengual no va obtenir l’or que esperava en el Solo lliure (98.333 punts), però la seva actuació al Foro Itálico, al ritme d’una versió de “Yesterday” dels Beatles, va ser de matrícula d’honor.

També va ser plata en el Solo Tècnic (97.883 punts). Va fer un exercici molt complet, seguint la música d’Otis Redding “I have been loving you”.

Plata també en Duo Tècnic (97.333 punts) i en Duo Lliure (98.333 punts), formant parella amb Andrea Fuentes.

En Equip lliure, un cop més en segona posició (98.167 punts), seguint els ritmes instrumentals del tema “La casa encantada”, del músic Salvador Niebla.

En equip tècnic, segones (97,833 punts), sense la participació de Gemma Mengual a l’aigua i, en la Combinada lliure, les noies d’Anna Tarrés es van penjar la medalla d’or (98,333 punts).

La Selecció va rebre el premi al millor equip de Natació Sincronitzada dels Mundials de Natació de Roma, a l’haver aconseguit més puntuació sumant les set modalitats.

L’equip estava format per: Gemma Mengual, Andrea Fuentes, Irina Rodríguez, Gisela Morón, Ona Carbonell, Paula Klamburg, Raquel Corral, Thaïs Henríquez, Margalida Crespí, Cristina Salvador, Clara Basiana i Alba Cabello. Entrenadora: Anna Tarrés. Ajudants: Bet Fernández i Mayu Fuyiki.

Moment #100FCN 76: Aschwin Wildeboer, bronze europeu i rècord del món

Aschwin Wildeboer va aconseguir la medalla de bronze als Mundials de Roma 2009, al finalitzar tercer en la final dels 100m esquena, amb un temps de 52.64.

Aquell mateix any es va penjar 2 bronzes als Europeus de piscina curta celebrats a Istambul, en 50m i 100m esquena.

També va guanyar 4 ors als Jocs del Mediterrani de Pescara 2009, en 50m, 100m i 200m esquena i en el relleu 4x100m estils, prova en la que va establir un nou rècord del món, aturant el cronòmetre en 52.38.

L’any següent, va ser plata en 50m esquena i bronze en 100m esquena als Mundials de piscina curta de Dubai.

Aschwin Wildeboer ha participat en 3 Jocs Olímpics, a Atenes 2004, a Pequín 2008, on va quedar 7è a la final dels 100m esquena, i a Londres 2012.

 

Moment #100FCN 77: Subcampions del Món a Roma 2009

Després d’una intensa final en la que hi va haver gols, emoció, pròrroga i una llarga tanda de llançaments de penal, la Selecció estatal es va penjar la medalla de plata als Mundials de Roma 2009. L’equip mai va perdre la cara a la final, va remuntar les ajustades avantatges dels serbis i va tenir la medalla d’or molt a prop.

Espanya forçava l’empat a sis al final del temps reglamentari. La pròrroga va acabar amb empat a set i els penals van deixar el resultat final en un 14-13 per a la selecció de Sèrbia.

L’equip estava format per: Marc Minguell, Felipe Perrone, David Martín, Albert Español, Dani López Pinedo, Xavi Vallès i Xavi Garcia (CN Atlètic-Barceloneta), Iván Gallego (CN Terrassa), Iñaki Aguilar i Blai Mallarach (CN Barcelona), Mario García (CN Ondarreta), Guillermo Molina i Iván Pérez (Brescia). Entrenador: Rafa Aguilar; Assistents: Joaquim Colet i Antonio Aparicio.

 

Moment #100FCN 78: Erika Villaécija, Campiona del Món a Dubai 2010

En una prova inoblidable, plena de coratge i estratègia, Erika Villaécija es va proclamar Campiona del Món en la prova dels 800m lliure. Va ser el 16 de desembre de 2010 als Mundials de piscina curta de Dubai. A més, va batre el rècord d’Espanya, deixant-lo en un temps de 8:11.61.

La nedadora barcelonina es va enganxar des de l’inici a la danesa Lotte Friis, que competia al costat d’ella, i es va mantenir en 2a posició fins al pas pel 650m quan va superar a la nòrdica.

Villaécija: “Aquest or és molt gran. He treballat molt perquè arribés un dia com aquest”.

A la mateixa prova, Mireia Belmonte es va penjar la medalla de plata (8:12.48).

 

 

Moment #100FCN 79: Aschwin Wildeboer, Campió d’Europa a Szczecin 2011

Aschwin Wildeboer es va penjar la medalla d’or dels 50m esquena al Campionat d’Europa de piscina curta disputat a la localitat polonesa de Szczecin.

Wildeboer va passar en 4rt lloc el primer llarg, però el seu viratge i la natació subaquàtica posterior van ser perfectes i va emergir primer. Ja no va abandonar la primera plaça fins al final (23.43).

Als 200m esquena, el nedador del CN Sabadell va entrar a la final amb el sisè millor crono, però al pas pels primers 50 metres va tocar segon, només superat pel polonès Radoslaw Kawecki, que seria el guanyador de la prova. Aschwin va ser segon amb un temps d’1:50.63.

També va aconseguir la medalla de plata a la prova dels 100m esquena, amb una marca de 50.61, a 18 centèsimes del vencedor.

 

 

Moment #100FCN 80: El CN Sabadell, Campió d’Europa femení de Waterpolo 2011

El CN Sabadell va fer història després de convertir-se en el primer equip femení espanyol en conquerir la màxima competició continental de waterpolo, la Copa d’Europa.

La competició va tenir lloc a Can Llong els dies 22 i 23 d’abril de 2011.

A la final, es va imposar al club italià Orizzonte Catània per 13-8. En semifinals es va desfer del Kinef Kirishi rus per 15-13.

L’equip estava format per: Olga Domènech, Laura Ester, Jennifer Pareja, Maica García, Mati Ortiz, Helena Lloret, Grabriela Szucs, Anni Espar, Clara Espar, Pili Peña, Marta Recio, Judith Forca i Elisabeth Gazulla. Entrenador: Nani Guiu.

Va ser el punt i final a una temporada sublim en la que les vallesanes van aconseguir tots els títols en joc i, a més, aquest últim davant del seu públic.

Moment #100FCN 81: Andrea Fuentes, 6 medalles als Mundials de Shanghai 2011

Amb una coreografia al compàs de la famosa cançó francesa “Rien de rien”, Andrea Fuentes va aconseguir la medalla de plata en Solo Lliure.
En Solo Tècnic, es va penjar el bronze. Va realitzar un exercici inspirat en el tema “Summertime” de Janis Joplin.

Va formar parella amb Ona Carbonell. Van quedar terceres en Duo Tècnic. Seguint la melodia instrumental de “Popcorn” van fer vibrar als espectadors amb la seva velocitat i amb la intensitat dels seus moviments.

També es van penjar la medalla de bronze en Duo Lliure, nedant un “Tango” espectacular.

L’equip estava format per Clara Basiana, Alba Cabello, Ona Carbonell, Margalida Crespí, Andrea Fuentes, Thaïs Henríquez, Paula Klamburg, Irene Montucchio, Sara Gijón, Judith Requena i Cristina Salvador.

En Equip Tècnic van ser terceres, amb una coreografia basada en una peça musical dels Balcans.

En Equip Lliure van sumar el cinquè bronze del Campionat. Van realitzar un original exercici amb uns impressionats banyadors i casquets de bany, inspirats en la fauna marina.

L’equip, entrenat per Anna Tarrés i Bet Fernández, s’havia anat renovant des dels Jocs Olímpics de Beijing 2008. Des de llavors ja només quedaven 3 nedadores: Fuentes, Cabello i Henríquez.

Moment #100FCN 82: Campiones del Món Júnior de waterpolo femení 2011

La Selecció Júnior de waterpolo femení es va penjar la medalla d’or als IX Campionats del Món Sub-20, celebrats a la localitat italiana de Trieste, de l’11 al 17 de setembre de 2011.

El combinat júnior va fer un gran Campionat guanyant tots els seus partits: 16-6 a Alemanya, 17-5 al Brasil i 9-5 a Canadà a la fase preliminar. A quarts, va derrotar Holanda (11-9) i en semifinals, victòria per la mínima davant d’Austràlia (8-7).

A la final, va vèncer Hongria (9-11), gràcies a un últim quart molt bo en el que Roser Tarragó va anotar 5 dels 11 gols.

L’equip estava format per: Paula Chillida, Cristina Pérez, Laura Vicente i Lidia Escoda (CE Mediterrani), Marta Bach, Mar Listerri i Roser Tarragó (CN Mataró), Anni Espar i Helena Lloret (CN Sabadell), Teresa Gorría (CN Sant Andreu), Andrea Blas (EW Zaragoza) i Lorena Miranda (WP Dos Hermanas).
Entrenadors: Miki Oca i Jordi Valls. Metge: Marta Bonjorn. Fisioterapeuta: Laura Castells.

Palmarès internacional de les categories inferiors

Campionat del Món sub-20
Or: 2011 i 2021
Plata: 2013 i 2015
Bronze: 2003

Campionat del Món sub-18
Or: 2018
Plata: 2016

Campionat d’Europa sub-19
Or: 2018
Plata: 2010 i 2016
Bronze: 2002 i 2014

Campionat d’Europa sub-17
Or: 2017 i 2019
Plata: 2013 i 2015
Bronze: 2011

 

Moment #100FCN 83: Bronze europeu de Marina Garcia Urzainqui a Debrecen 2012

Amb només 17 anys, Marina Garcia va guanyar la medalla de bronze dels 100 metres braça al Campionat d’Europa de Debrecen 2012.

Marina va pujar al 3r calaix del podi després d’una fantàstica remuntada en el segon llarg. Era última als 50 metres (32.39), però després va anar superant a les rivals amb un gran esprint final (1:07.91).

Mesos després, va aconseguir dues medalles a l’Europeu de piscina curta de Chartres: bronze als 100m braça i plata als 200m.

El 2010, a Hèlsinki, es va proclamar Campiona d’Europa Júnior en 100m (1:09.40) i 200m braça (2:27.12) .

Olímpica a Londres 2012 i a Tòquio 2020, Marina Garcia va ser finalista als Mundials de Barcelona 2013 (6a en 200m braça i 7a en 100). També va aconseguir dues plates als Jocs del Mediterrani Tarragona 2018.

Moment #100FCN 84: Plata i bronze per a la Natació Sincronitzada als Jocs Olímpics de Londres 2012

Andrea Fuentes i Ona Carbonell van arrencar en 3a posició després de la rutina tècnica, per darrere de l’equip rus i de la parella xinesa.

En l’exercici lliure, després d’una meravellosa interpretació del tango “La Cumparsita”, van superar la Xina per 3 centèsimes i es van penjar la medalla de plata.

En la competició per Equips, les noies d’Anna Tarrés van pujar al 3r calaix del podi.

Les vuit nedadores van aparèixer a la piscina amb un futurista banyador platejat que imitava les escates dels peixos i un casquet a joc. I perquè s’adaptés millor al cap, es van tallar els cabells el dia abans.

Amb la música de “L’Oceà” de Salvador Niebla de fons, la coreografia evocava un banc de peixos.

L’equip estava format per: Andrea Fuentes, Ona Carbonell, Alba Cabello, Clara Basiana, Margalida Crespí, Thaïs Henríquez, Paula Klamburg, Irene Montrucchio i Laia Pons. Entrenadora: Anna Tarrés. 2a entrenadora: Bet Fernández.

Moment #100FCN 85: Primera medalla Olímpica per al Waterpolo femení: plata a Londres 2012

La selecció femenina de waterpolo es va penjar la medalla de plata als Jocs Olímpics de Londres 2012, després de caure en la final davant el poderós equip d’Estats Units (8-5).

Malgrat la derrota, les noies estaven exultants de felicitat al 2n calaix del podi. Debutaven en uns Jocs, havien guanyat una medalla i havien fet història, aconseguint el primer metall olímpic per al waterpolo femení espanyol.

En la fase preliminar van guanyar a la Xina (11-6), a Hongria (13-11) i van empatar amb Estats Units (9-9). El primer lloc del grup A les va emparellar amb Gran Bretanya als quarts de final (9-7). Es van enfrontar a Hongria en semifinals, a la que van tornar a derrotar (9-10), aconseguint l’accés a la final olímpica.

L’equip estava format per: Jennifer Pareja, Laura Ester, Maica García, Anni Espar, Matilde Ortiz, Pili Peña (CN Sabadell), Marta Bach, Roser Tarragó (CN Mataró), Ona Meseguer, Ana Copado (CN Sant Andreu), Andrea Blas (EWP Zaragoza), Laura López (CN Madrid Moscardó) i Lorena Miranda (CW Dos Hermanas). Entrenador: Miki Oca; Entrenadors assistents: Jordi Valls i Claudio Camarena. Metge: Albert Estiarte. Fisioterapeuta: Christian Fernández. Delegat: Pere Robert.

Anni Espar: “Encara no ens creiem el que hem fet. El somni era arribar a uns Jocs Olímpics. Guanyar una medalla és un somni més gran si cap”.

Anni Espar i Jennifer Pareja van formar part de “l’equip ideal” del Torneig.

Moment #100FCN 86: Dues plates per a Mireia Belmonte a Londres 2012

Mireia Belmonte va aconseguir les seves primeres medalles olímpiques a Londres 2012.

Es va penjar la medalla de plata dels 200m papallona, amb un temps de 2:05.25, superant a més el rècord d’Espanya.

Va realitzar una gran sortida i va tocar segona després dels primers 50 metres. Va aconseguir la primera posició en el pas dels 100 i dels 150 metres. A la recta final, un gran esprint de la xinesa Jiao Liuyang va deixar a la nedadora catalana amb el segon lloc.

Belmonte es convertia en la segona nedadora espanyola en aconseguir una medalla olímpica, després del bronze de Nina Zhivanevskaya a Sydney 2000.

Mireia va aconseguir un segon metall als Jocs de Londres. Va acabar segona a la final dels 800m lliure, amb un crono de 8:18.76.

Va realitzar una cursa èpica, rebaixant en 4 segons el rècord d’Espanya que ella mateixa havia establert. L’or va ser per a la nord-americana Katie Ledecky.

Amb aquesta segona plata, Mireia Belmonte es convertia en la millor nedadora espanyola de tots els temps, l’única en tenir dos metalls olímpics, tant en categoria masculina com femenina.

Moment #100FCN 87: Dues plates per a Mireia Belmonte a Londres 2012

Sergi Borrell va arbitrar la final masculina dels Jocs Olímpics de Londres 2012 entre les Seleccions de Croàcia i Itàlia, partit que va posar punt i final als Jocs i que va acabar amb el triomf dels balcànics (8-6).

Borrell, considerat un dels millors col·legiats del món, fou àrbitre des de 1980 (territorial), 1985 (nacional) i 1992 (internacional). Va militar molts anys a les files del CN Sant Andreu i es va iniciar en aquest àmbit mentre encara era jugador.

Sergi Borrell: “Abans de finalitzar la meva carrera com a jugador ja havia decidit que seria àrbitre. Després d’haver jugat durant més de 10 anys a waterpolo, era una forma de mantenir contacte amb aquest esport del que sóc un apassionat”.

Va debutar internacionalment al Torneig d’Istanbul classificatori per a l’Europeu de Sheffield’93.

A l’Europeu de Budapest 2001 va protagonitzar un fet insòlit: arbitrar 2 finals d’una mateixa competició, la masculina i la femenina.

Va fer el seu debut olímpic a Atenes 2004, on va arbitrar fins a 9 partits. A Barcelona’92 havia actuat com a jutge de gol.

Va arbitrar la final masculina de l’Europeu de Belgrad 2006, entre Sèrbia i Hongria, i la femenina de Zagreb 2010, entre Grècia i Rússia.

També va dirigir les finals mundials masculines de Melbourne 2007, entre Croàcia i Hongria, i de Barcelona 2013, entre Hongria i Montenegro.

El 31 de desembre de 2014 va deixar l’arbitratge en actiu després d’una trajectòria internacional impressionant.

Moment #100FCN 88: Campionats del Món de Natació Barcelona 2013

Els XV Mundials de Natació es van celebrar a Barcelona entre el 19 de juliol i el 4 d’agost de 2013.

La simbiosi de la ciutat de Barcelona amb el mar va ser el fil argumental de la cerimònia inaugural, una reflexió sobre la preservació de l’aigua del Planeta a través del somni d’un nen. El punt culminant va ser la construcció d’un castell humà que va emergir de les aigües de la piscina de 50 metres del Palau Sant Jordi.

La mascota del Campionat, anomenada Xop, era una gota d’aigua amb el trencadís de Gaudí.

La campanya promocional girava entorn al Planeta Aigua. Tots els participants en l’esdeveniment (esportistes, organització, premsa, voluntaris, …) esdevenien habitants d’aquest planeta.

Hi van prendre part 2.293 nedadors de 181 països, 1.144 en la disciplina de natació, 416 en waterpolo, 308 en natació sincronitzada, 231 saltadors, 173 en aigües obertes i 21 saltadors en high diving.

La competició de natació es va desenvolupar a la piscina de 50 metres instal·lada al Palau Sant Jordi.

La gran estrella de la natació va ser Missy Franklin. La nedadora de Pasadena va guanyar 6 medalles d’or. Una altra nord-americana, Katie Ledecky, va deixar clar que amb 16 anys liderava les proves de fons, amb 4 ors i dos rècords del món. La lituana Ruta Meilutyte també va aconseguir rebaixar 2 rècords del món i es va penjar l’or als 100m braça.

Ryan Lochte, César Cielo, James Magnussen, Chad Le Clos, Sun Yang i els francesos Yannick Agnel i Camille Lacourt van ser els protagonistes en categoria masculina.

Belmonte va confirmar el seu gran nivell internacional amb 3 podis: plata als 200m papallona i 400m estils, i bronze als 200m estils. Melanie Costa es va penjar la plata als 400m lliure.

La natació sincronitzada també es va disputar a la piscina del Palau Sant Jordi. L’equip espanyol va guanyar set medalles, tres de plata i quatre de bronze. Tercer lloc per a Ona Carbonell en la modalitat de Solo i Duo, amb Margalida Crespí, i segona posició per a l’Equip en la rutina lliure, la prova tècnica i el combo.

Rússia, amb Svetlana Romashina al capdavant, es va endur 7 ors, la Xina 4 plates i Ucraïna 3 bronzes.

Tensi Graupera va arbitrar totes les finals de natació sincronitzada.

La competició de Salts va tenir lloc a la Piscina Municipal de Montjuïc. La Xina va dominar la competició amb 13 medalles, 9 d’or. Només els alemanys Klein i Hausding van aconseguir prendre’ls l’or en plataforma de 10 metres sincronitzats.

Una de les novetats dels Campionats van ser els Salts de Gran Alçada. La competició es va disputar al Moll de la Fusta. Ells van saltar des de 27 metres, elles des de 20, deixant-nos les vistes més espectaculars de la ciutat. L’or masculí va ser per al colombià Orlando Duque, mentre que en categoria femenina va anar a parar a la nord-americana Cesilie Carlton.

En aigües obertes, disputades al Port de Barcelona, 2 noms propis, l’alemany Tomas Lurz i la brasilera Poliana Okimota.

Erika Villaécija va ser la primera nedadora espanyola en alternar la piscina i les aigües obertes. Ho va fer als Mundials de Xangai, el 2011, ho va repetir als JJOO de Londres 2012 i a Barcelona 2013 va competir en 1500 metres a la piscina del Sant Jordi (15a) i en 10 km Aigües Obertes al Moll de la Fusta (17a).

Les Piscines Bernat Picornell van ser l’escenari del Waterpolo.

L’equip espanyol femení va fer història a Barcelona guanyant l’or. Va imposar-se a Austràlia (6-8) en la final. Aquesta victòria suposava el primer títol mundial per a la Selecció femenina de waterpolo. El bronze va ser per a Hongria.

Jennifer Pareja va ser designada MVP del Torneig i Laura Ester, millor portera.

En la competició masculina, títol per a Hongria que va vèncer a Montenegro (8-7). El bronze va ser per a Croàcia.

MVP per a Dénes Varga i millor porter, Viktor Nagy.

Espanya va finalitzar en 5a posició. Va caure derrotada per la mínima (4-3) davant d’Itàlia a quarts de final.

Sergi Borrell va arbitrar la final masculina de Waterpolo.

Un cop més, Barcelona es va convertir en la capital mundial de l’esport, demostrant la seva solvència organitzativa i la gran participació popular.

Més de 2.500 voluntaris van donar suport a la competició. 267.000 persones van assistir a alguna de les seus. A més, les diferents competicions van arribar a 3.000 milions de persones de més de 200 països a través de la televisió.

Els mitjans de comunicació van batejar l’esdeveniment com el “Mundial de les noies” ja que les onze medalles aconseguides per Espanya i els sis rècords mundials els van aconseguir dones.

Moment #100FCN 89: Ona Carbonell es penja 7 medalles als Mundials de Natació Barcelona 2013

Va nedar el Solo lliure amb la música de Freddie Mercury i Montserrat Caballé que va sonar als JJOO Barcelona 1992. La coreografia, supervisada per la pròpia Montserrat Caballé, li va valer per guanyar la medalla de bronze. El Palau es va emocionar amb la música i el fantàstic exercici i l’Ona va confessar “Això no ho tornaré a viure en la vida”.

Pel que fa al Duo, va formar parella amb Margalida Crespí. Van aconseguir dos medalles de bronze en les dues modalitats, Duo tècnic i Duo lliure.

L’Equip, format per Ona Carbonell, Clara Basiana, Alba Cabello, Margalida Crespí, Thaïs Henríquez, Paula Klamburg, Meritxell Mas, Cristina Salvador, Sara Levy i Laia Pons, va guanyar 3 medalles de plata, en rutina tècnica, en rutina lliure i en combo.

 

Moment #100FCN 90: 3 medalles mundials per a Mireia Belmonte a Barcelona 2013

En total, Mireia es va tirar a l’aigua 15 vegades, va disputar 6 finals (5 individuals i el relleu 4x200m) i va aconseguir tres medalles. El seu esforç va tenir recompensa.

La primera medalla va arribar als 200m estils. Bronze, amb un temps de 2:09.45, que suposava el primer metall de la catalana en uns Mundials.

Belmonte: “Aquesta medalla em dona molta confiança i força per afrontar les següents proves”.

Va guanyar la seva segona medalla als 200m papallona, plata. Encoratjada pel seu públic, Mireia va polvoritzar la seva plusmarca londinenca. Nou rècord d’Espanya, amb una marca de 2:04.78.

Mireia: “He baixat quatre dècimes el temps que vaig fer a Londres. Així que no puc estar més contenta”.

La badalonina va aconseguir la seva tercera medalla en la prova dels 400m estils, una altra plata. Va competir amb unes dècimes de febre però va aturar el cronòmetre en 4:31.21.

Mireia Belmonte: “L’ambient al Palau Sant Jordi ha sigut molt especial. És d’agrair a tot el públic el seu suport i afecte. Ha estat tota una sorpresa sentir a la gent corejant el meu nom”.

Belmonte es convertia en la primera espanyola que guanyava tres medalles en uns Campionats del Món.

 

Moment #100FCN 91: Or de la Selecció femenina de Waterpolo als Mundials de Barcelona 2013

Van ser segones de grup a la fase prèvia, després de caure amb Rússia (6-7). Es van enfrontar als Estats Units, la campiona olímpica, als quarts de final i van vèncer (9-6). A semifinals les esperaven les hongareses. Després d’una remuntada èpica (13-12), es van plantar a la final. L’escenari era immillorable, les piscines Picornell amb el públic a favor i l’equip no van defraudar. Espanya es va imposar a Austràlia per 6 gols a 8.

L’equip estava format per: Jennifer Pareja, Laura Ester, Maica García, Anni Espar, Matilde Ortiz, Pili Peña (CN Sabadell) Marta Bach, Roser Tarragó (CN Mataró), Ona Meseguer (CN Sant Andreu), Andrea Blas (EWP Zaragoza), Laura López, Patricia Herrera (CN Madrid Moscardó) i Lorena Miranda (CW Dos Hermanas). Entrenador: Miki Oca; Entrenadors assistents: Jordi Valls i Claudio Camarena.

Maica Garcia: “Hem jugat com un equip. Si alguna falla, hi ha una altra per donar-li suport”.
Anni Espar: “El somni s’ha fet realitat”.
Jennifer Pareja, MVP del Mundial: “Aquest equip s’ho mereixia”.

Aquest triomf suposava la primera medalla d’or mundial per a la Selecció femenina de Waterpolo.

Moment #100FCN 92: El CN Atlètic-Barceloneta, Campió d’Europa de Waterpolo 2014

El 31 de maig de 2014, el Club Natació Atlètic-Barceloneta es va proclamar Campió d’Europa per primera vegada en la seva història.

El conjunt mariner, que no era favorit, va aconseguir guanyar els tres partits de la Final Six de Waterpolo Barcelona 2014. Va eliminar al Brescia italià a quarts de final i al potent Primorje croat en semifinals. A la final, es va imposar al Radnicki serbi per un ajustat 7-6.

A més, el CNAB va ser l’organitzador de l’esdeveniment a les Piscines Bernat Picornell. Èxit organitzatiu i esportiu per al Club mariner que el 2013, venia de celebrar els 100 anys d’història.

L’equip estava format per: Dani López Pinedo, Felipe Perrone, Albert Español, Marc Minguell, Marc Roca, Fran Fernández, Alberto Munárriz, Balasz Sziranyi, Gonzalo Echenique, Nemanja Ubovic, Marco Petkovic, Rubén de Lera, Mario Lloret i Joshua Monpeat. Entrenador: Chus Martín. 2n Entrenador: David Martín.

Albert Español va ser designat el jugador més valuós d’aquesta Final Six. 7 gols en 3 partits i una actuació impecable li van valer aquest reconeixement.

Mesos després, també va guanyar la Supercopa d’Europa després de derrotar al Spartak de Volgograd rus (12-7) a la Piscina Sant Jordi de Barcelona.

Moment #100FCN 93: Or de la Selecció femenina de Waterpolo al Campionat d’Europa de Budapest 2014

La Selecció femenina va aconseguir un or històric a l’Europeu de Budapest 2014, després d’imposar-se en la final a Holanda (10-5).

Representava el primer or continental per a l’equip, després de la plata aconseguida a Màlaga 2008.

Espanya va començar perdent contra Rússia (10-9), però després es va imposar a França (4-18) i va guanyar a Itàlia (8-12) per arribar a semifinals, on va vèncer a l’amfitriona Hongria per la mínima (8-9).

L’equip estava format per: Jennifer Pareja, Laura Ester, Maica García, Anni Espar, Matilde Ortiz, Pili Peña (CN Sabadell), Marta Bach, Roser Tarragó, Ona Meseguer (CN Mataró), Andrea Blas (EWP Zaragoza), Laura López, Patricia Herrera (CN Madrid Moscardó) i Lorena Miranda (CW Dos Hermanas). Entrenador: Miki Oca. Ajudant: Claudio Camarena. Preparador físic: Jordi Valls.

La boia Maica García va ser designada MVP del Torneig.

García va considerar clau la derrota de la primera jornada davant Rússia: “Ens va donar l’empenta que necessitàvem per a demostrar qui som. A partir d’aquesta derrota, vam treure el coratge que té aquest equip i hem aconseguit reivindicar que seguim a dalt de tot”.

Moment #100FCN 94: Judit Ignacio, Subcampiona d’Europa a Berlín 2014

Judit Ignacio es va penjar la medalla de plata dels 200 papallona a l’Europeu de Berlín 2014.

2:06.66 per a la nedadora del CN Sabadell, en un doblet històric, amb Mireia Belmonte al primer calaix del podi i Katinka Hosszu al tercer.

Als Europeus de 2016, a Londres, va aconseguir el bronze a la mateixa prova (2:07.52).

Olímpica a Londres 2012 i a Rio de Janeiro 2016, també va ser finalista als Mundials de Barcelona de 2013 (7a).

L’any 2010 es va proclamar Campiona d’Europa Júnior a Hèlsinki en 200m papallona i subcampiona en 100m, i va guanyar dues medalles de plata als Jocs de la Joventut, en 100 i 200m papallona.

La temporada següent va aconseguir la medalla d’or dels 200m papallona al Campionat del Món Júnior de Lima (Perú).

Moment #100FCN 95: Jèssica Vall, Bronze als Mundials Kazan 2015

El 7 d’agost de 2015, Jèssica Vall va guanyar la medalla de bronze dels 200m braça als Mundials de Kazan. Vall va marcar un temps de 2.22.76, el mateix que 2 nedadores, la danesa Rikkie Moller Pedersen i la xinesa Jinglin Shi, amb les qui va compartir el tercer esglaó del podi.

La nedadora del CN Sant Andreu va protagonitzar una d’aquelles carreres èpiques que defineixen a una esportista, sense perdre la fe en cap moment, conservant la sang freda i donant el cop definitiu als últims 50 metres de la prova.

Vall: “Un somni fet realitat”.

Jou: “La d’avui és una data que recordaré sempre. Sempre li dic que cal posar passió, il·lusió i sortir a competir. La Jèssica ho té molt clar. Avui ha posat les tres coses i, sobretot, ha competit”.

Moment #100FCN 96: Ona Carbonell, plata i bronze als Mundials de Kazan 2015

Ona Carbonell es va penjar la medalla de plata en la final de Solo Tècnic als Mundials de Kazan 2015.

La interpretació de “Rèquiem per un somni” va proporcionar a la solista catalana la segona millor nota d’entre les 12 finalistes (93.1284 punts).

En Solo lliure es va adjudicar el bronze (94,900 punts). Va apostar fort per la rutina al ritme dels acords del violí del tema “He Nevuh Said a Mumbalin” i va realitzar un brillant exercici.

Carbonell va descartar les proves d’equip per centrar-se en el Solo i en el Duo.

En Duo Tècnic, formant parella amb Clara Camacho i, en Duo Lliure, amb Paula Klamburg, van ocupar la cinquena posició.

Moment #100FCN 97: Pau Ribes, pioner de la Natació Artística masculina

Pau Ribes és el pioner català i espanyol de la Natació Artística masculina.

Va començar fent natació i als 7 anys va descobrir la natació sincronitzada.

Amb 19 anys va participar al Campionat del Món de Kazan 2015. Va competir en la prova de rutina lliure mixta formant duo amb Gemma Mengual. Van obtenir la cinquena posició.

A l’Europeu de Natació de Londres 2016, fent parella amb Berta Ferreras, van guanyar la medalla de bronze en la rutina técnica (82.0645). I també van ser bronze en la prova lliure, quedant-se a menys d’1 punt de la plata.

Al Campionat d’Europa de 2018, disputat a Glasgow, Pau Ribes i Berta Ferreras van revalidar la medalla de bronze, tant en la prova de rutina tècnica mixta com en la prova lliure.

Format duet amb Emma García, van aconseguir dues plates al Campionat d’Europa de Budapest 2021, en Duo lliure i en Duo tècnic.

Pau Ribes a Budapest: “Estem molt contents per com hem nedat i molt agraïts a tot el nostre equip, especialment a la nostra entrenadora Ana Vega, que avui no ha pogut ser aquí amb nosaltres. Li volem dedicar aquest triomf perquè tota aquesta gran tasca ha estat gràcies a ella i també a Gemma Mengual”.

 

Moment #100FCN 98: El CN Mataró, Campió de la LEN TROPHY 2015-2016

Gran festa a El Sorrall després que el CN Mataró aixequés la Copa LEN a casa.

L’equip del Maresme va jugar la final contra el Vouliagmeni grec i van aconseguir la victòria per un ajustat 5-6.

El Vouliagmeni va anar per davant en el marcador gairebé tot partit, però el Mataró anava empatant al final de cada quart. Dos gols seguits de Clara Cambray, el darrer decisiu en l’últim període, van donar al conjunt mataroní el seu primer títol europeu.

D’aquesta manera, les noies de Florín Bonca, que havien guanyat el seu primer títol de la història la setmana anterior, la Copa de la Reina, feien història de nou deixant la LEN Trophy a casa.

L’equip estava format per: Marta Bach, Laura López, Roser Tarragó, Clara Cambray, Ona Meseguer, Ciara Gibson-Byrne, Elizabeth Keeve, Mireia Neddermann, Arianna Gragnolatti, Alkistis Benekou, Aina Bonamusa, Alba Bonamousa i Marcela Ríos. Entrenador: Florín Bonca.

 

Moment #100FCN 99: Mireia Belmonte, Campiona Olímpica als JJOO Rio 2016

Mireia Belmonte va fer història a Rio 2016, convertint-se en la primera nedadora espanyola en guanyar una medalla d’or en uns Jocs Olímpics.

L’11 d’agost de 2016 va aconseguir la victòria als 200m papallona, amb una gran marca: 2:04.85. Va acabar el seu 1r llarg en 3a posició, però quan havia completat els primers 100m ja estava en posició de plata. I va anar a per més. Va tocar paret per davant de Groves als 150m i va aguantar l’última piscina amb molta força, coronant-se Campiona Olímpica.

La badalonina també guanyar el bronze a la prova dels 400m estils, amb 4:32.39. Va passar 3a en papallona, va baixar fins a la 5a plaça en esquena, va recuperar una posició als 100m braça i, a base de coratge, va superar en els últims metres a la britànica Miley, en un esprint èpic, i la recompensa va valer la pena, la medalla de bronze.

Moment #100FCN 100: Xevi Buch, àrbitre de la final femenina dels JJOO Rio 2016 i de la masculina a Tòquio 2020

L’olotí Xevi Buch va arbitrar la final femenina de Waterpolo dels JJOO Rio 2016, entre Itàlia i Estats Units (5-12), i la final masculina dels JJOO Tòquio 2020-21, entre Sèrbia i Grècia (13-10).

Només tres àrbitres espanyols han xiulat una final olímpica de waterpolo: Eugeni Asencio, Sergi Borrell i Xevi Buch.

Abans de fer-se àrbitre (el 1992 es treia el títol), va ser jugador i entrenador del CN Olot. És àrbitre internacional des de 2006.

Va dirigir partits a l’Europeu de Zagreb 2010 i a Eindhoven 2012. Va ser àrbitre auxiliar als Mundials de Barcelona 2013 i àrbitre principal als Campionats del Món de Kazan 2015.

Buch és l’àrbitre espanyol que més competicions internacionals va xiular entre 2016 i 2017. Va arbitrar els Jocs Olímpics de Rio, l’Europeu de Belgrad 2016, la Final de l’Eurocup de Clubs, la Final a 6 de la Champions, la fase final de la World League i els Mundials de Budapest 2017.

Va ser President del Comité Nacional de Árbitros (CNA) en el període 2017-2018.

El 2018 va estar present al Campionat d’Europa de Waterpolo de Barcelona 2018.

Moment #100FCN 101: Mireia Belmonte, Campiona del Món a Budapest 2017

El 27 de juliol de 2017, Mireia Belmonte es va proclamar Campiona de Món als 200m papallona (2:05.26). Era la primera medalla d’or de Belmonte en uns Mundials.

La badalonina completava així la triple corona en aquesta especialitat, després de l’or europeu i l’or olímpic. A l’or, cal sumar dues plates, en els 1.500m lliure i en els 400m estils.

Als 1500m lliure (15:50.89), va arribar per darrere la plusmarquista mundial Katie Ledecky.

A la prova dels 400m estils, després de la braça, Belmonte era quarta, però en l’últim 100, va remuntar per aconseguir la plata amb un temps de 4:32.17.

Fred Vergnoux: “Per a mi ha estat la victòria més difícil de la carrera de la Mireia. Ha demostrat la classe de campiona que és, trobant solucions a les dificultats que ha anat trobant. No hi ha res fàcil”.

Moment #100FCN 102: Ona Carbonell, dues plates als Mundials de Budapest 2017

Ona Carbonell es va penjar la medalla de plata en Solo Tècnic (93.6534), revalidant el segon lloc que ja va ocupar a Kazan 2015.

Enfundada en un vestit de bany de color verd, que jugava amb formes de serp, va interpretar “Snake”, una rutina dissenyada per Esther Jaumà i Virginie Dedieu, acompanyada per “The Feeling Begins” de Peter Gabriel, una composició d’evocació oriental.

També va aconseguir la plata en Solo lliure (95,0333 punts). Al ritme de “Padam” d’Edith Piaf, versionada per l’alemanya Ute Lemper, Carbonell va interpretar les diverses fases de l’enamorament, amb un exercici a dues velocitats que s’ajustava perfectament a les seves característiques.

Carbonell: “Ha estat molt emocionant perquè m’he quedat més a prop que mai de l’or. Pensava que era possible, sabia que era molt difícil, però m’he quedat a només un puntet, mai havia estat tan a prop”.

Ona sumava la seva vintena medalla en una competició mundialista i igualava en nombre a Gemma Mengual.

Moment #100FCN 103: Plata mundial del Waterpolo femení a Budapest 2017

La Selecció femenina de waterpolo es va penjar la medalla de plata en la final del Campionat del Món de Budapest 2017.

No van poder superar a la totpoderosa Estats Units (6-13). Malgrat la derrota, les noies de Miki Oca van mostrar caràcter i valentia tot i anar sempre per darrere en el marcador.

Només dues derrotes de l’equip en la competició i davant les americanes, a la fase prèvia dins del grup B (12-8) i en el partit per l’or. A la ronda final, Espanya es va imposar a la Xina (13-5). En els quarts de final a Grècia, en la tanda de penals (14-12). I va vèncer a Canadà en semifinals (12-10).

La Selecció va tornar al podi després de tres anys de sequera. I va ser a la mateixa piscina on va guanyar la seva última medalla, el 2014.

La regeneració de la selecció no podia començar millor, tot i la derrota en la final. El Mundial apuntava a primer torneig de transició i va acabar amb un nou podi. Només quedaven 5 supervivents de l’or mundial de Barcelona 2013: Laura Ester, Marta Bach, Anni Espar, Mati Ortiz i Pili Peña.

Laura Ester i Paula Leitón van ser escollides dins de l’equip ideal del Campionat.

L’equip estava format per: Marta Bach (CN Mataró), Helena Lloret i Paula Crespí (CN Sant Andreu), Anni Espar, Clara Espar, Paula Leitón, Laura Ester, Judith Forca, Bea Ortiz, Mati Ortiz i Pili Peña (CN Sabadell), Anna Gual (SIS Roma) i Sandra Domene (CN Terrassa). Entrenador: Miki Oca. Assistents: Jordi Valls i Ángel Andreo. Metge: Griselda Sirvent. Fisioterapeuta: Oscar Muncunill. Delegat: Antonio Aparicio.

Moment #100FCN 104: Jèssica Vall, Campiona d’Europa a Copenhagen 2017

El 17 de desembre de 2017, Jèssica Vall es va penjar la medalla d’or al XIX Campionat d’Europa de piscina curta, celebrat a la Royal Arena de Copenhaguen. Va ser als 200m braça, la seva millor prova.

Nedant en negatiu, va passar els primers 50 metres en una discreta setena posició. Un desavantatge que no va inquietar la Jèssica que, braçada a braçada, va anar remuntant per situar-se en la quarta posició superat l’equador de la prova.

Però encara faltava un nou canvi de ritme de Vall. En els dos següents llargs, va ser l’única capaç de nedar en 35 segons, fet que li va permetre guanyar l’or amb un temps de 2:18.41 i rebaixar en gairebé un segon i mig la seva plusmarca nacional.

Va arribar a la capital danesa en un excepcional moment de forma. La nedadora del CN Sant Andreu va nedar més ràpid que mai en totes i cadascuna de les proves que va disputar en aquest Europeu, com confirmen els 30.53 que va fer als 50m braça, la seva millor marca personal, i, sobretot, l’1:04.80 dels 100m braça, amb el que va aconseguir la medalla de bronze i un nou rècord d’Espanya.

Moment #100FCN 105: Bronze del Waterpolo femení a l’Europeu de Barcelona 2018

El 27 de juliol de 2018, la Selecció estatal femenina va aconseguir la medalla de bronze al Campionat d’Europa de Waterpolo de Barcelona 2018, amb una exhibició davant 4.000 aficionats reunits a la Picornell. Va derrotar a Hongria per 6 gols a 12.

Aquest bronze suposava la tercera medalla que la Selecció guanyava en un Europeu, després de l’or de Budapest 2014 i la plata de Màlaga 2008.

L’equip va fer una fase preliminar impecable, guanyant tots els partits. Davant Hongria 9-13, Alemanya 2-27, Turquia 32-2, Sèrbia 2-26 i Rússia 12-11.

A quarts de final, victòria clara contra França 5-14, i a semifinals, les noies de Miki Oca van veure trencat el seu somni de disputar la final a casa. Van perdre davant Grècia per 11-9.

Bea Ortiz va ser la màxima golejadora de la competició, amb 25 gols.

L’equip estava format per: Laura Ester, Maica García, Bea Ortiz, Mati Ortiz, Paula Leitón, Judith Forca, Anni Espar i Pili Peña (CN Sabadell), Marta Bach i Helena Lloret (CN Mataro), Clara Espar (CE Mediterrani), Anna Gual (SIS Roma) i Mª Elena Sánchez (CN Sant Andreu). Entrenador: Miki Oca. Assistents: Jordi Valls i Ángel Andreo. Metge: Griselda Sirvent. Fisioterapeuta: Oscar Muncunill. Delegat: Pere Robert.

Moment #100FCN 106: WPB2018BCN: Un gran espectacle!

Barcelona va ser la seu 33ens Campionats d’Europa de Waterpolo. La competició es va celebrar a les Piscines Bernat Picornell, del 14 al 28 de juliol de 2018. 14 dies de competició i 92 partits, amb 12 equips femenins i 16 masculins. Holanda, en categoria femenina, i Sèrbia, en categoria masculina, van ser les Seleccions guanyadores de la competició.

WP2018BCN va esdevenir un èxit organitzatiu, un èxit esportiu i un èxit d’assistència. Es va viure un autèntic espectacle esportiu, aconseguint que Barcelona tornés a vibrar amb el waterpolo i convertint la ciutat en un referent mundial d’aquest esport.

Wopit, una pilota de waterpolo, va ser la mascota de la competició.

Els bons resultats de les Seleccions estatals, plata per a l’equip masculí i bronze per al femení, van ser el complement ideal a una gran organització.

El Comitè Organitzador va estar presidit pel Sr. Fernando Carpena (RFEN), amb les vicepresidències del Sr. Enric Bertrán (FCN) i la Sra. Marta Carranza (IBE).

El Comitè de Direcció estava format per:
– Eugeni Ballarín: Director General
– Jordi Cadens: Director d’Operacions
– Mado Madonar: Directora de Serveis
– Carlos Martín: Director de Comunicació
– Mar Sanromà: Directora de Màrqueting i Event Presentation
– Juan Carlos Sanchón: Director de Competició
– Paloma Mendoza: Directora de Recursos

Cal destacar també la tasca del Voluntariat, amb 331 persones voluntàries.

WP2018BCN va rebre el reconeixement de totes les Institucions esportives, tant de casa com a nivell internacional.

Enric Bertrán, President de la Federació Catalana i Vicepresident del Comitè Organitzador: “El nivell d’organització demostrat a Barcelona 2018 marcarà un abans i un després”.

DON’T STOP IT!

Moment #100FCN 107: Subcampions d’Europa a Barcelona 2018

El 28 de juliol de 2018, la Selecció estatal masculina va tancar l’Europeu de Waterpolo Barcelona 2018 penjant-se la medalla de plata, en una final no apta per a cardíacs.

L’equip va sortir a per totes en l’enfrontament contra Sèrbia, que era l’actual campiona olímpica. El partit va finalitzar en empat a 7 gols. Els serbis es van imposar 12 a 10 a la tanda de penals.

El porter Dani López Pinedo va ser guardonat com a millor porter de la competició. El jugador del CN Atlètic-Barceloneta va destacar la gran força de l’equip, especialment en defensa, permetent-los “tornar a ser competitius” després de 9 anys sense pujar al podi, des dels Mundials de Roma 2009.

L’equip estava format per: Daniel López Pinedo, Felipe Perrone, Blai Mallarach, Marc Larumbe, Roger Tahull, Álvaro Granados, Alejandro Bustos, Alberto Munárriz i Fran Fernández (CN Atlètic-Barceloneta), Marc Minguell i Miguel de Toro (CE Mediterrani), Sergi Cabanas (CN Sabadell) i Eduardo Lorrio (CN Barcelona).
Staff tècnic: David Martín (Head Coach), Svilen Piralkov (Coach), Antonio Aparicio (Coach), Albert Estiarte (Metge), Marcel·lí Massafret (Preparador físic), Marc Estiarte (Fisioterapeuta).

Minguell (capità): “Avui estem capcots, però demà ho veurem d’un altre color, de color plata, que és un coloràs”.

Moment #100FCN 108: Jèssica Vall, Subcampiona d’Europa a Glasgow 2018

El 7 d’agost de 2018, Jèssica Vall va aconseguir la medalla de plata dels 200 metres braça a l’Europeu de Glasgow.

La nedadora del CN Sant Andreu va marcar un temps de 2:23.02, a 1.71 de la guanyadora, la russa Yuliya Efimova. A la mateixa prova, Marina Garcia va finalitzar en quarta posició.

Jèssica Vall era tercera al completar els primers 50 metres, es va col·locar primera a l’equador de la prova, va baixar fins al tercer lloc a l’acabar el tercer llarg i va aconseguir la segona plaça al finalitzar la prova.

Vall: “L’esport és un joc i em sento afortunada de continuar encara jugant. Aquesta medalla m’ha fet especial il·lusió perquè he passat uns anys difícils, sobretot després dels Jocs de Rio”.

Moment #100FCN 109: 5a Copa d’Europa per a l’equip femení del CN Sabadell

El 20 d’abril de 2019, l’equip femení de waterpolo del CN Sabadell va aconseguir la seva 5a Champions de la història, la quarta a Can Llong, després de superar a l’Olympiakos grec amb una remuntada històrica (13-11).

S’arribava a l’últim període i l’Olympiakos guanyava per 8 gols a 11. Amb el suport de més de 1000 persones entregades, el CN Sabadell va ser capaç, primer d’igualar el partit, i, després, de capgirar-lo, per acabar aixecant la cinquena Copa d’Europa.

Darrera d’aquesta gesta s’amaguen uns números de vertígen, en només 19 anys de participació de l’equip en competició europea. Va debutar a la màxima competició internacional la temporada 99-00 a Palerm, en l’antiga Recopa d’Europa. Des de llavors s’ha participat sempre a la màxima competició europea (Copa d’Europa, i més tard Eurolliga), amb 5 victòries:

– El 2011, el CN Sabadell va golejar 13-8 a les sicilianes de l’Orizzonte.
– El 2013 va aconseguir la segona Copa d’Europa, al guanyar 13-11 al Kinef Kirishi rus.
– El 2014, alçava la tercera Copa de Europa davant el Vouliagmeni grec, amb un contundent 19-5.
– La quarta, el 2016, després de vèncer en una dura final a l’UVSE Budapest (8-11).
– I el 2019, la cinquena.

Tret de les temporades 2003-04 i 2020-2021, en les que el CN Sabadell va participar a la Copa LEN. En la 1a, va arribar a la Final Four de Siracusa, i en la 2a, a la Final Four de Barcelona, acabant en 3a posició en ambdues ocasions.

Moment #100FCN 110: Ona Carbonell, 2 plates i 1 bronze a Gwangju 2019

Ona Carbonell va fer història al guanyar la seva 23a medalla mundial, convertint-se així en la nedadora amb més metalls de la història dels Campionats del Món de Natació, només per darrere de les llegendes americanes de Michael Phelps (33) i Ryan Lochte (27).

El seu exercici, titulat “Mandela” i basat en un discurs de l’històric líder sud-africà sobre els valors de l’esport realitzat durant els premis Laureus, li va valer per aconseguir la plata en Solo Tècnic.

L’equip va guanyar la medalla de bronze en Highlights, una nova modalitat de la natació artística que va debutar en un Mundial. Vestides amb jaquetes curtes de cuir vermell, van defensar una gran interpretació de “Thunderstruck” d’AC/DC, una actuació plena d’energia i amb un bon nombre d’acrobàcies.

Carbonell es va acomiadar de Gwangju amb una medalla de plata en el Solo Lliure, després nedar al ritme d’’It’s a man’s world’, el tema de James Brown, acompanyat per Luciano Pavarotti en aquesta versió.

Ona Carbonell: “No m’ho crec. La veritat és que estic superemocionada. Costa moltíssim aconseguir tantíssimes medalles. És molt dur encadenar set Mundials sense baixar del podi”.

Moment #100FCN 111: El Waterpolo femení, plata a Gwangju 2019

La selecció femenina de waterpolo es va penjar la medalla de plata als Mundials de Gwangju 2019. També es va classificar automàticament per als JJOO de Tòquio.

En una final sota la pluja, Espanya va caure davant la favorita, Estats Units, per 6 gols a 11.

En la fase preliminar, va acabar primera de grup al guanyar a Grècia (4-14), a Kazakhstan (18-6) i a Cuba (6-19). Es va imposar a Holanda (12-4) en el partit de quarts de final i va guanyar a Hongria amb gran autoritat en semifinals (16-10).

L’equip estava format per: Anni Espar, Laura Ester, Maica García, Judith Forca, Paula Leitón, Beatriz Ortiz (CN Sabadell), Marta Bach (CN Mataró), Roser Tarragó, Clara Espar (CE Mediterrani), Pilar Peña, Paula Crespí, Mª Elena Sánchez (CN Sant Andreu) i Irene González (Hawaii). Entrenador: Miki Oca. Assistents: Jordi Valls i Ángel Andreo.

Al mateix Campionat, Espanya es va proclamar Subcampiona del Món de Waterpolo Beach. Estats Units es va imposar en la final (14-12).
L’equip estava format per Sandra Domene, Anna Gual, Helena Lloret, Alejandra Aznar, Sílvia Morell, Alba Bonamusa i Helena Dalmases. Entrenador: Javi Aznar.

Moment #100FCN 112: Plata per al Waterpolo masculí a Gwangju 2019

La selecció espanyola masculina de waterpolo va aconseguir la medalla de plata als Mundials de Gwangju 2019 i la classificació olímpica per a Tòquio 2020.

La selecció de David Martín va perdre la final 10 a 5 contra Itàlia. Els italians no van donar cap opció als espanyols que es van veure superats des del segon quart.

Però la derrota no va entelar la gran actuació de la Selecció en la competició que va tornar a penjar-se una medalla en uns Mundials.

En la fase preliminar, van guanyar a Nova Zelanda (3-23), a Sud-àfrica (3-23) i van perdre amb Hongria (13-11). Victòria contra el Japó en la classificació per quarts (15-7). Als quarts de final van derrotar a la vigent campiona d’Europa, Sèrbia (9-12) i en semifinals, van vèncer a Croàcia (6-5) amb una espectacular defensa.

L’equip estava format per: Daniel López Pinedo, Roger Tahull, Marc Larumbe, Alberto Munárriz, Álvaro Granados, Fran Fernández, Felipe Perrone, Alejandro Bustos i Blai Mallarach (CN Atlètic-Barceloneta), Miguel De Toro (CE Mediterrani), Eduardo Lorrio (CN Barcelona), Sergi Cabanas (CN Sabadell) i Alberto Barroso (CN Terrassa). Entrenador: David Martín. Assistents: Svilen Piralkov i Antonio Aparicio.

A més, per primer cop en la història, els dos combinats estatals, tant el masculí com el femení, arribaven a la final d’un mateix Mundial.

Moment #100FCN 113: La Selecció femenina de Waterpolo, Campiona d’Europa a Budapest 2020

El 25 de gener de 2020, la selecció estatal femenina de Waterpolo es va proclamar Campiona d’Europa a Budapest. Va vèncer a Rússia en la final per 13 gols a 12.

Les jugadores van fer un campionat brillant, amb 7 victòries i 1 derrota.

Bea Ortiz va ser nomenada MVP de l’Europeu i Laura Ester va rebre el guardó com a millor jugadora europea del 2019.

La Selecció estava formada per:Paula Leitón, Bea Ortiz i Pili Peña (CN Terrassa), Roser Tarragó i Clara Espar (CE Mediterrani), Paula Crespí i Maria Elena Sánchez (CN Sant Andreu), Laura Ester, Judith Forca, i Maica Garcia (CN Sabadell), Anni Espar, Marta Bach i Irene González (CN Mataró). Seleccionador: Miki Oca; 2n Entrenador: Jordi Valls; Tècnic de porters: Ángel Andreo.

Amb aquesta medalla, l’equip sumava dos ors europeus, conquerits ambdós a la capital hongaresa, a les competicions de 2014 i 2020.

Moment #100FCN 114: La Selecció masculina de Waterpolo, Subcampiona d’Europa a Budapest 2020

La selecció estatal masculina de waterpolo va aconseguir la medalla de plata a l’Europeu de Budapest.

La igualtat va regnar a la piscina del Duna Arena durant tot el partit. En els minuts decisius de la final, cap dels dos conjunts va aconseguir marcar, i amb l’empat a 9 es va arribar al final del temps reglamentari. Els penals no van somriure a Espanya i Hongria es va endur la victòria (14-13).

Els jugadors i tècnics van fer un balanç positiu del Campionat, malgrat tenir l’or a tocar i acabar amb la medalla de plata.

David Martín: “Hem estat un dels millors equips del Campionat. Potser per individualitats hi ha seleccions amb més renom, però com a conjunt hem estat els millors“.

Espanya va acabar 2a de grup a la Fase preliminar, amb 2 victòries, contra Malta (7-23) i Turquia (7-24) i un empat davant d’Hongria (11-11). En la classificació per a quarts, la Selecció es va desfer clarament d’Alemanya (6-12) i, a quarts de final, va vèncer a Sèrbia en una agònica tanda de penals (9-10). A semifinals, victòria davant Croàcia (9-8), amb un partidàs de Dani López Pinedo a la porteria, amb un 62% d’aturades.

L’equip estava format per: Dani López Pinedo, Felipe Perrone, Blai Mallarach, Marc Larumbe, Roger Tahull, Álvaro Granados, Alejandro Bustos, Alberto Munárriz, Fran Fernández i Miguel de Toro (CN Atlètic-Barceloneta), Bernat Sanahuja (CN Terrassa), Eduardo Lorrio (CN Sabadell) i Adrià Delgado (CN Barcelona). Entrenador: David Martín. Assistents: Svilen Piralkov i Antonio Aparicio.

Un altre fet històric era que la Selecció, tant masculina com femenina, estaria en una final continental, per primera vegada en la història d’aquests Campionats.

Moment #100FCN 115: Esther Nuñez al Saló de la Fama de la Federació Internacional de Natació de llarga distància

Esther Nuñez va ingressar a l’International Marathon Swimming Hall of Fame l’any 2020, juntament amb el seu marit i nedador argentí de llargues distàncies Damián Blaum.

La nedadora del CN Sabadell es va proclamar Campiona del Món al Grand Prix de la FINA d’Aigües Obertes el 2007 i el 2012. També va assolir el subcampionat el 2010, 2011 i 2013, i la tercera plaça el 2014 i 2015.

Després de disputar els 25 km d’Aigües Obertes als Mundials de Natació Barcelona 2003 (9a), va començar a competir en les Copes de el Món de Maratons. En la seva primera Copa, el 2004, va finalitzar vuitena en el rànquing, amb només 3 proves realitzades.

Al Grand Prix de 2007, va pujar al podi en 7 proves de 8, essent primera a Hernandarias-Paraná (88 km), a Santa Fe de Coronda (57 km), al Llac d’Ohrid (30 km) i al Llac St-Jean (32 km).

Al Grand Prix de 2012, va aconseguir l’or en les proves Capri-Nàpols (36 km) i al Llac Magog (34 km). El 2013 va guanyar a Rosario (15 km).

També ha sigut 6 vegades Campiona de Catalunya de gran fons, al guanyar la Travessia al Port de Barcelona (1998, 1999, 2001, 2002, 2003, 2006), Campiona d’Espanya de 25 km (2003), de 15 km (2005) i de 10 km (2006), i ha guanyat el Descens de la Ria de Navia (1999, 2007 i 2014).

Moment #100FCN 116: La Selecció femenina de Waterpolo, Subcampiona Olímpica a Tòquio 2020

La Selecció femenina de Waterpolo es va penjar la medalla de plata als Jocs Olímpics de Tòquio 2020, celebrats a la capital japonesa del 26 de juliol al 8 d’agost de 2021.

En la final, les jugadores de Miki Oca no van poder fer molt davant d’una superior Estats Units, que es va acabar imposant per 5-14 al Centre Aquàtic Internacional de Tatsumi.

La Selecció va fer un gran Torneig a la capital japonesa. Primera de grup en la fase preliminar, amb les victòries davant Sud-àfrica (4-29), Canadà (14-10), Austràlia (15-10) i la derrota contra Països Baixos (14-13). A quarts de final, va ser tremendament superior a la Xina, gràcies a una excel·lent defensa (11-7). I en semifinals, clara victòria davant d’Hongria (8-6), amb una Laura Ester infranquejable, figura indiscutible del partit.

L’equip estava format per: Laura Ester, Irene González, Judith Forca i Maica García (CN Sabadell), Anni Espar, Marta Bach i Mª Elena Sánchez (CN Mataró), Bea Ortiz, Pili Peña i Paula Leitón (CN Terrassa), Clara Espar i Roser Tarragó (CE Mediterrani) i Elena Ruiz (CN Rubí). Entrenador: Miki Oca. 2n Entrenador: Jordi Valls. Tècnic de porteres: Ángel Andreo.

Moment #100FCN 117: Pau Comas, Subcampió d’Europa Júnior de Salts

Pau Comas es va proclamar Subcampió d’Europa Júnior en trampolí d’1 metre a Rijeka 2021.

A l’eliminatòria del matí, ja havia aconseguit una gran puntuació (378,85), acabant 4rt, molt a prop del possible podi. A la final, el saltador del CN Barcelona va fer una gran competició i va aconseguir escalar posicions fins arribar a la plata europea (396,50).

Aquesta medalla de plata el va convertir en el primer saltador català medallista internacional en un esdeveniment individual. Una fita històrica per aquest modalitat aquàtica.

Recentment, Pau Comas i Max Liñán, sota la batuta del tècnic de la FCN, Agustín Sánchez, han participat al Campionat del Món Júnior de Kíev. Comas ha quedat 8è en 3 metres i 9è en 1 metre, i Liñán, 6è en plataforma i 11è en 3 metres.

El 2016, Paula Gilabert va ser la primera saltadora catalana en participar en un Mundial Júnior.

Moment #100FCN 118: Els màsters a Catalunya

A partir dels anys 70, als EEUU, es van iniciar unes competicions de natació per a majors de 25 anys, fent classificacions en grups de 5 en 5 anys. Aquest moviment s’ha anat estenent per tot el món adquirint a l’actualitat nivells impensables.

Es celebren competicions a nivell europeu (la 1a l’any 1987) i mundial (la 1a l’any 1986), amb una participació d’entre 3.000 i 4.000 nedadors.

Catalunya ha estat capdavantera a nivell nacional i, des de 1985, s’organitza el Campionat de Catalunya, amb una participació que augmenta any rere any.

Un grup nombrós de nedadores i nedadors catalans han participat en Campionats d’Europa, del Món i als Jocs Màsters, els “Masters Games”, conquerint medalles i bones classificacions.

Josep Claret, del Club Nagi, és un dels nedadors catalans que més ha competit internacionalment, guanyant medalles en Campionats del Món, d’Europa, i rebaixant el rècord del món en diverses proves, especialment als 50 papallona.

Altres Campions del món, d’Europa i recordistes mundials i continentals són Lola Balbuena, Claudia Núñez, Francesc Márquez, Dani Serra, Frederick Hendrik de Bruijin, Sabina Martínez, Montse Gomáriz, Anna Diago, Pere Balcells, Laura Roca i Mario Lloret, entre d’altres.

En l’especialitat de Waterpolo Màster es juguen dues lligues, Màster i Veterans. La primera lliga catalana per a Màsters data de 1976, promoguda per un grup d’antics nedadors i waterpolistes, comandats per Eduard Arruga.

La competició de Waterpolo màster femenina la va promocionar l’Ona Meseguer fa tres temporades i aquesta temporada s’ha consolidat. Hi ha tres clubs participants: el CN Mataró, el CN Sabadell i el CN Catalunya.

Hi ha participació internacional en Natació Artística i Salts i també s’organitza el Campionat de Catalunya Màster d’ambdues especialitats.

Moment #100FCN 119: Juan Antonio Sierra, el gran historiador de la natació catalana i espanyola

Nascut a Barcelona el 22 de juliol de 1925.

Les seves activitats esportives, centrades majoritàriament en la natació i el waterpolo, abracen totes les vessants d’aquestes dues disciplines, des de practicant a historiador, passant per directiu, tècnic, entrenador, àrbitre, gestor i cronista.

Com a practicant, va formar part dels equips de natació i waterpolo del CN Atlètic (1939-52).

Ha sigut directiu del CN Atlètic, del CN Atlètic-Barceloneta, de la Federació Espanyola de Natació, de la Lliga Europea de Natació (LEN) i de la Federació Catalana de Natació.

Com a tècnic, va ser seleccionador territorial de natació i secretari tècnic de la junta directiva de la FCN. Amb la Federació Espanyola, va ser el cap de la delegació espanyola als Campionats d’Europa d’Utrecht (1966) i cap dels equips de waterpolo als Jocs Olímpics de Mèxic (1968) i Munic (1972). De la LEN, ha estat comissari tècnic en diferents competicions europees.

Com a gestor, va ser administrador de la Piscina Sant Jordi (1966-68) i Director de les Piscines Bernat Picornell (1971-82).

Va ser redactor i secretari de redacció de la revista “CROL” de la RFEN (1965-79) i director (1979-86).

És autor de les obres sobre natació i waterpolo:
– “50 Aniversario de la Federación Catalana de Natación”.
– “Historia del Waterpolo Español 1908-1994”.
– “Fites en la història de la natació catalana”.
– “75 Aniversari del Col·legi Català d’Àrbitres”.
– “Historia del Waterpolo Español. Apéndice 1995-1998”.
– “Un siglo de waterpolo y de filatelia temática en el mundo”.
– “90 anys d’història del Club Natació Atlètic-Barceloneta”.
– “El waterpolo olímpic és cosa dels catalans”.
– “El llibre d’Or de la Travessia del Port de Barcelona”.
– “100 años de waterpolo español, 1908-2008”.
– “Historia del Waterpolo Español. Apéndice II, 1999-2008”.
– “Centenari del Club Natació Atlètic-Barceloneta. Els darrers 10 anys de la seva història”.
– “Historia del waterpolo femenino español 1981-2016”.

El 2003 va rebre, per part de la Generalitat de Catalunya, la medalla de forjador de la història esportiva de Catalunya.

Gràcies al Sierra, hem pogut explicar molts dels fets que han succeït durant aquests 100 anys d’història. El seu llegat és incalculable.

Destacar també les figures de Joaquim Morera i Manel Domènech en aquesta gran tasca d’escriure la nostra història.

Moment #100FCN 120: Campiones del Món Júnior a Netanya 2021

La Selecció júnior femenina de waterpolo es va proclamar Campiona del Món a Netanya (Israel).

Les noies, dirigides per Jordi Valls, van fer un campionat perfecte. No van perdre cap partit, ni a la fase prèvia, ni a les eliminatòries de vuitens, quarts i semis.

A la fase prèvia es van enfrontar a França. (5-15), a Holanda (5-5) i a Sud-àfrica (4-16). Els vuitens de final van ser contra Alemanya i van guanyar per 2-18, els quarts de final contra Rússia i també van vèncer per 5-10. A les semifinals va tocar Itàlia (12-14) i a la final van derrotar a Grècia per 5-10.

Elena Ruiz (CN Rubí) va ser escollida MVP i Martina Terré (CN Sant Andreu), Millor Portera.

L’equip estava format per: Martina Cardona i Paula Camús (CN Terrassa), Gisel·la Farré, Ariadna Ruiz, Martina Terré i María Palacio (CN Sant Andreu), Paula Prats (CE Mediterrani), Elena Ruiz i Elia Jiménez (CN Rubí), Cristina Nogué (CN Mataró), Nona Pérez (CN Sabadell), Elena Camarena (CDN Boadilla) i Lucía Gómez (Real Canoe NC).
Entrenador: Jordi Valls. 2n entrenador: Enric Arnella. Metge: Griselda Sirvent. Fisioterapeuta: Nuria Falla. Delegat: Sergi Borrell.